Cinemavisi : 4 oct – 29 nov / Bcn
El propòsit del programa Cinemavisi. Algunes obres mestres del cinema experimental, 1956-2000 és arribar a descobrir i definir en què podria consistir una visi veritablement cinematogràfica, especfica i diferent de les visions pròpies de mitjans anteriors, com la fotografia o la pintura, i lliure també de servituds envers el teatre, la novel·la i el reportatge o el document visual, que han configurat allò que normalment s’entén com a cinema sense més adjectius.
El propòsit del programa Cinemavisi. Algunes obres mestres del cinema experimental, 1956-2000 és arribar a descobrir i definir en què podria consistir una visi veritablement cinematogràfica, especfica i diferent de les visions pròpies de mitjans anteriors, com la fotografia o la pintura, i lliure també de servituds envers el teatre, la novel·la i el reportatge o el document visual, que han configurat allò que normalment s’entén com a cinema sense més adjectius.
| PROGRAMA:: |
| DIMECRES 4 D’OCTUBRE, A LES 19.30 h LA FORMA MÒBIL (85’ 49’’) En el cinema, la forma és formaci i possible transformaci. Les imatges flueixen hipnòtiques. Len Lye dibuixa directament a la pel·lcula, James Whitney absorbeix la nostra visi amb un mandala que sembla un univers en naixement perpetu, Marie Menken inventa el poema cinematogràfic, Bruce Conner aborda el reciclatge flmic i el cineclip abans que el videoclip exists, Robert Breer la velocitat alegre i fotogramàtica, Stan Brakhage un cinema sense càmera i amb arnes i plantes, Standish D. Lawder el loop minimalista i humorstic, Barry Gerson una percepci ambigua i zen, Pat O’Neill la vibraci irreal i Malcolm LeGrice la fuga inacabada i sens fi. Len Lye James Whitney Marie Menken Bruce Conner Robert Breer Stan Brakhage Standish D. Lawder Barry Gerson Pat O’Neill Malcolm Le Grice DIMECRES 11 D’OCTUBRE, A LES 19.30 h Els successius diaris filmats de Jonas Mekas sn un fluir de fragments de vida pròpia i d’altres, imatges fugaces, indicis de bellesa quotidiana. A Walden hi ha més ritme visual que no pas paraules. Apareix un sol d’horitz des d’un tren, el·lipsi de siluetes que patinen sobre gel, un dia veloç davant el mar, un circ com una dansa, nens en llits elàstics, John Lennon i Yoko Ono al llit, The Velvet Underground improvisant, Carl Theodor Dreyer sense parlar, un carboner. Jonas Mekas DIMECRES 18 D’OCTUBRE, A LES 19.30 h «Imagineu un ull lliure de les lleis de la perspectiva creades per l’home, un ull no influït per la lògica compositiva, un ull que no respon als noms de les coses, sin que ha de conèixer cada nou objecte descobert en la vida a través d’una aventura de la percepci. Quants colors hi ha en un prat per a un nen que gateja, ignorant del verd? Quants arcs de Sant Mart pot crear la llum per a l’ull que no ha estat educat?» Stan Brakhage, a Metaphors on Vision Stan Brakhage DIMECRES 25 D’OCTUBRE, A LES 19.30 h «Quan en feu de dos un, i quan feu l’interior de l’exterior i l’exterior de l’interior, i el de dalt el de baix […], llavors entrareu (en el Regne dels Cels)». Michael Snow DIMECRES 8 DE NOVEMBRE, A LES 19.30 h Aquestes quatre obres es basen en el fotograma, la durada del qual és d’1/24 de segon, i no en el pla. L’obra de Paul Sharits és enèrgica, vibrant, cromàtica, plena i buida, intensa i mstica. La seva estructura s’inspira en un mandala tibetà. En l’obra d’Ernie Gehr és protagonista l’estructura i la variaci minimalista. Les dues obres de Tony Conrad sn gairebé buides i al·lucinògenes. Entre parpelleigs de llum trencada per ombres, descobrim una msica visual i podem veure colors que objectivament no existeixen. Paul Sharits Tony & Beverly Conrad Ernie Gehr Tony Conrad DIMECRES 15 DE NOVEMBRE, A LES 19.30 h Per mitjà de la superposici de diferents filmacions, Werner Nekes i Zbigniew Rybczynski fusionen temps diferents, porten el que és absent al present, mostren alhora el que està separat. Rybczynski acumula temps diferents en un mateix espai. Nekes mostra el que és il·lusori, afegeix al que és aparent el parpelleig de fotogrames buits, aplega nit i dia, espai i cos. L’ésser humà sembla espectral en un espai vibrant. El temps és una fuga, un batec d’aparicions-desaparicions. Zbigniew Rybczynski Werner Nekes DIMECRES 22 DE NOVEMBRE, A LES 19.30 h La major i millor pintura cinematogràfica que s’ha fet és aquesta obra de ttol pseudobasc i merament fonètic. José Antonio Sistiaga la va pintar, la va esgarrapar i va vessar pintura directament sobre els fotogrames del cel·luloide. Va barrejar diferents tintes i pintures, també retoladors, i la va sotmetre a banys de sorra i d’aigua de mar, entre altres procediments aleatoris. El resultat supera l’expressionisme abstracte de Jackson Pollock, anticipa la pintura de Sigmar Polke i Daro Urzay, en què la matèria és creadora, i ofereix un flux magmàtic i fantasmagòric de visions en transformaci perpètua que fan real una expressi d’Ivan Zulueta a Arrebato: «Això no és cine. Això és al·lucine». José Antonio Sistiaga DIMECRES 29 DE NOVEMBRE, A LES 19.30 h EL PAS DEL TEMPS (81’) En aquestes dues obres, el pas i la consciència del temps és el tema central. A Nostàlgia (el primer ttol es tradueix com Dit una vegada i és menys significatiu), una veu descriu i anticipa la imatge (una foto) que encara no veiem, i quan aquesta apareix recordem la descripci anterior, mentre escoltem ja la descripci de la foto següent. Aquest desfasament fa que cada moment present estigui relacionat amb el que ha desaparegut i amb el que encara no ha aparegut. Fora d’això, les imatges cremen, els records moren com ho faran els éssers vius de les fotos. I l’obra de Michael Snow representa el temps irreversible, el moviment cap al que és inert. s un lliscament metafsic en què el so és la nau i que té com a forma el zoom cap endavant (fragmentari, amb riques variacions, amb algun flash-back Hollis Frampton Michael Snow Programa subjecte a canvis d’ltima hora espectral). Una visi essencial del temps i l’existència. |
