De Rerum Natura. De La Realitat

Diumenge, 14 de desembre de 2025

Activitat 18h. – 22h.

Seu de Telenoika

C/ Magalhães, 54 · 08004 Barcelona (Metro Poble-sec)

Campus Telenoika. Simbiogènesi de recerca i creació

18:00h. // LUMI / Abelardo Gil-Fournier i Jussi Parikka /

18:30h. // Com la pell d’una serp / Abelardo Gil-Fournier /

19:30h. // Curar allò digital / Luca Carrubba /

21:00h. // Clics, finestres i bacteris d’un cos connectat / Citlali Hernández /

De rerum natura. De la realitat parteix d’una idea antiga que encara ressona. Lucreci descrivia les imatges com “quasi membranae summo de corpore rerum dereptae” (membranes arrencades de la superfície de les coses) que afecten directament la percepció. Avui, aquestes membranes han estat substituïdes per fluxos de dades processats per allò que anomenem intel·ligència artificial: no una ment nova, sinó un sistema de predicció que recombina estadísticament el passat. Tal com escrivia el poeta llatí, “nil posse creari de nihilo” (res no neix del no-res), i les imatges generades per algoritmes tampoc: deriven de rastres preexistents, amplificant-ne biaixos i omissions.

Aquest esdeveniment del Campus Telenoika reuneix artistes i investigadores que exploren com aquestes tecnologies modelen paisatges, mirades i cossos. I ho fan seguint la recomanació mateixa de Lucreci: observar “ratione sagaci” (amb raó penetrant) per no confondre l’espectacle digital amb la realitat material que acompanya la existència i ens transforma.

18:00 h

LUMI. Abelardo Gil-Fournier i Jussi Parikka. (2024) vídeo monocanal amb so estéreo.

Lumi és una història de neu i luminància, de reflex i de llum planetària. El vídeo assaig ordena conjunts de dades fotogràfiques històriques a través de la perspectiva d’una intel·ligència sintètica imaginària entrenada per repintar paisatges com a part d’una operació de restauració climàtica.

Lumi es pot entendre com una ficció científica i climàtica sobre una intel·ligència col·lectiva d’Agents Artificials que viatgen en el temps des d’imatges fotogràfiques del passat fins a paisatges programats del futur. Aquesta intel·ligència ha crescut a partir d’aquells moments de llum que en calculen el camí, juntament amb el paisatge que en calcula el creixement i la preservació. Lumi és un conjunt de dades de neu, gel i llum. És un film sobre la inversió del temps i la síntesi de paisatges: creats un cop, recreats després. Disseny de so: María Andueza Olmedo. Enginyeria de so: Emil Thomsen.

18:30

Com la pell d’una serp. Abelardo Gil-Fournier

Per a Lucreci, les imatges eren una forma de matèria que emanava dels objectes, de manera similar a la pell d’una serp que, després d’abandonar el cos en la muda, vola per l’aire transportant una còpia de l’animal original. En aquesta presentació faré un recorregut per una sèrie de processos en què la imatge contemporània —juntament amb la seva envoltura i les seves infraestructures tecnològiques— és treballada en termes semblants als de Lucreci, on la pell de la serp apareix com un corrent capaç d’arrossegar plantes, ocells, vents i horitzons.

19:30

Curar allò digital. Luca Carrubba

En aquesta xerrada compartiré el meu recorregut teòric i pràctic per processos de curadoria en cultura digital: reptes reals, aprenentatges i formats possibles per cultivar i ampliar els espais d’exhibició, producció i experiència pública del digital. A partir de casos com Homo Ludens (CaixaForum), BiennaleVR, Gameartopia (Independiente) i Nostàlgia de Futur (La Capella/ICUB), exploraré com es dissenyen relats curatorials, mediacions i dispositius de presentació capaços d’acompanyar pràctiques híbrides contemporànies.

Micro Universos, d’Hamilton Mestizo. Fotografia de Pep Herrero. La Capella, 2025

21:00

Clics, finestres i bacteris d’un cos connectat. Citlali Hernández

Internet s’ha convertit en un territori d’experiències. El seu ús quotidià ha revelat una economia de l’atenció basada en la visibilitat instantània, la connexió permanent a xarxes i plataformes digitals, i la participació en un cicle continu de producció i consum de dades. Aquests processos estan mediatitzats per sistemes algorítmics i infraestructures tecnològiques guiades per interessos econòmics i socials específics. Habitar aquest territori implica fer present el cos de múltiples maneres, reconfigurar-ne les modalitats perceptives, negociar entre l’àmbit íntim i el públic, i assumir la digitalització constant de la vida mateixa. En aquest context, explicaré com he desenvolupat una proposta metodològica —des d’una perspectiva inter i transdisciplinària— per estudiar pràctiques artístiques que dialoguen amb la corporalitat i el territori digital. Aquestes pràctiques permeten visibilitzar comportaments quotidians propis de la vida hiperconnectada que, en repetir-se, replicar-se, viralitzar-se i mimetitzar-se, poden entendre’s com a performances o pràctiques identitàries dels cossos connectats a la xarxa. Aquestes reflexions formen part tant de les meves experiències en la investigació basada en la pràctica artística com de la meva tesi doctoral en curs, Cos, Tecnologia i Performativitat: el cos en les pràctiques del new media art (Universitat Oberta de Catalunya, UOC). En aquest marc, proposo un diàleg entre teoria i pràctica de l’art electrònic i la performance, en relació amb els estudis del cos, per aprofundir en com la construcció de les subjectivitats es configura en el transcurs de la vida hiperconnectada.

Fotografia: Andrés Costa.

Bios

Abelardo Gil-Fournier és artista i investigador. La seva pràctica aborda la relació entre matèria i coneixement com a part d’una poètica ecològica en què nocions com la cultura visual o la imaginació poden entendre’s més enllà de l’àmbit humà. La seva obra s’ha mostrat internacionalment en espais com Transmediale (Berlín), Fundación Cerezales Antonino y Cinia (Lleó), Fotomuseum Winterthur (Suïssa), MAC/CCB (Lisboa), Fotocolectania (Barcelona), Tabakalera (Donostia), Design Museum (Shenzhen) i els Centres Culturals d’Espanya a Nicaragua i El Salvador. És coautor, juntament amb Jussi Parikka, del llibre Living Surfaces. Images, Plants and Environments of Media (MIT Press, 2024).

Jussi Parikka, historiador cultural finlandès, és professor d’Estètica i Cultura Digital a la Universitat d’Aarhus i professor investigador visitant a la Universitat de Southampton (Regne Unit). Ha escrit i coeditat diversos llibres sobre teoria dels mitjans, història de la cultura digital i mitjans ambientals. Entre les seves obres anteriors hi ha What is Media Archaeology? (2012) i Insect Media (2010). Treballs més recents inclouen The Lab Book (amb Lori Emerson i Darren Wershler, 2022), Operational Images (2023) i Living Surfaces: Images, Plants and Environments of Media (amb Abelardo Gil-Fournier, 2024). També treballa com a comissari, i ha impulsat projectes com Weather Engines (2022) i Climate Engines (2023–2024) amb Daphne Dragona.

Luca Carrubba (1981, Itàlia) és investigador, docent i especialista en cultura digital, i treballa en la intersecció entre art, tecnologia, disseny i videojocs. Doctor en Art per la Universitat de Barcelona, desenvolupa projectes que exploren metodologies experimentals, des d’exposicions interactives fins a experiències digitals participatives.

Citlali Hernández (1986, Ciutat de Mèxic) és artista i dissenyadora, i investiga com la corporalitat es reconfigura en un món teixit per la hiperconnectivitat, les tecnologies i la cultura digital. Els seus projectes entrellacen arts electròniques i digitals a través de materials audiovisuals, algoritmes, circuits electrònics i pràctiques corporals, i incorporen el desenvolupament de prototips i dispositius mitjançant fabricació digital per explorar la relació entre allò humà i la tecnologia. En els darrers anys ha explorat intensament la relació entre el cos físic i la digitalitat a través de robots, instal·lacions i performances. El seu treball s’ha presentat a festivals i trobades com Ars Electronica – Barcelona Garden (2020), Dyscorpia (Canadà, 2020), Festival Hello World (2021), ISEA (Tarragona i Amposta, 2022), Algópolis (Eslovènia, 2022), Piksel Festival (Bergen, 2024), residència PifCamp (Eslovènia, 2024), residència Perifèria Cimarronas (Barcelona, 2025) i l’exposició Algorísmica Íntima (Ciutat de Mèxic, 2025), entre altres. És professora de disseny i interacció en diversos espais acadèmics a Barcelona, visualista activa a la comunitat de live coding Toplap Barcelona i membre del col·lectiu artístic Axolot.cat.

El Campus Telenoika 2025 proposa una jornada per pensar la imatge, el cos i el digital des d’un territori d’experimentació crítica i perceptiva. Partim d’una intuïció antiga que Lucreci exposa al De rerum natura quan descriu les imatges, els simulacra, com una matèria subtil que s’escola dels cossos i s’enlaira com una pell lleugera. “Quasi membranae summo de corpore rerum dereptae volitant” (IV, 30–32): membranes arrencades de la superfície de les coses que en porten una còpia minuciosa.

Aquesta metàfora ressona en un present on les imatges digitals, les interfícies i les dades circulen de manera incessant per pantalles, xarxes i infraestructures algorítmiques. Igual que els simulacra, les imatges contemporànies es desprenen de cossos, objectes i entorns, però la seva circulació està fortament condicionada per models estadístics que prediuen i remesclen patrons del passat. Per a Lucreci, aquestes pel·lícules materials configuren directament la percepció. “Simul atque oculos nostros percussere, feruntur… in corpora sensus” (IV, 216–217): allò que arriba als ulls modela el sentir. Avui podem llegir aquesta intuïció com un advertiment per no atribuir autonomia ni intencionalitat al que no en té. La intel·ligència artificial no pensa ni crea; calcula.

La teoria materialista del poeta llatí recorda que la ment mateixa és moviment subtil inscrit en la matèria. “Ex igne anima est calor atque animae motus” (III, 232). Aquesta perspectiva evita mistificacions: cap sistema algorítmic no genera cap mena d’intel·ligència nova, sinó que opera combinant estadísticament dades prèvies. Tal com escrivia Lucreci, “nil posse creari de nihilo” (I, 150): res neix del no-res, tampoc les imatges generades per màquines. El principi de variabilitat combinatòria del llibre II pot servir per entendre la repetició i reorganització de patrons en els models de predicció, però sense confondre aquesta operació mecànica amb un procés creatiu o viu.

Lucreci ens exhorta a examinar els fenòmens “ratione sagaci” (I, 57), amb raó penetrant, per evitar imaginaris distorsionats. Aquest principi és essencial avui per comprendre la IA i les seves infraestructures com a tecnologies materials que cal analitzar amb transparència i lucidesa, i no projectar-hi fantasies, pors o promeses infundades.

Amb aquest marc, el Campus Telenoika 2025 reuneix tres mirades que indaguen com circulen les imatges i com incideixen en els cossos en un món digitalitzat. Abelardo Gil-Fournier i Jussi Parikka presenten LUMI, una peça que treballa dades fotogràfiques de neu, gel i llum per mostrar com els paisatges poden ser reorganitzats i filtrats per sistemes de predicció que operen sobre registres del passat. En la segona intervenció, Gil-Fournier recupera la imatge lucreciana de la pell que es desprèn per pensar la imatge contemporània com un corrent material que només adquireix sentit a través de les seves infraestructures. Luca Carrubba aporta la seva experiència en curadoria digital per mostrar com es poden crear mediacions que evitin que el digital circuli com un simulacre sense context. Finalment, Citlali Hernández analitza com el cos es reconfigura en la hiperconnectivitat i com les pràctiques artístiques poden revelar els comportaments repetits, viralitzats o mimetitzats que esdevenen identitaris en els entorns en xarxa.

Aquest Campus ofereix un espai per pensar críticament les transformacions de la imatge en el present, la seva incidència en els cossos i els mons que s’hi generen quan circulen, s’inscriuen i retornen a l’experiència material de la realitat.