Robert Whitman_Playback_15/09/2005 – 08/01/2006 MACBA

Whitman, un dels primers en un cercle heterogeni d’artistes que va
adoptar el naixent llenguatge de la performance, va idear un estil
personal distintiu. Les seves obres per al teatre es distingien per
una fantasmagoria poètica i fugitiva. Per destil•lar el que és il•lusori
i el que és real dins d’un món físic oníric, va fer servir projeccions
per mitjà d’una sèrie de recursos, que anaven des de la projecció
d’ombres fins a les diapositives i les pel•lícules. El cinema mut i les
formes teatrals de tipus ritualista i atàvic van inspirar la visió al•lucinada
de Whitman.

Whitman, one of the first of a heterogeneous circle of artists to adopt
the fledgling language of performance, conceived a distinctive personal style.
His theatre works were distinguished by a poetic, fleeting phantasmagoria.
To express the illusion and reality of a dreamlike physical world he used
projections by a series of resources, from shadows to slides and films.
Silent cinema and ritualistic, atavistic theatrical forms inspired his hallucinatory
vision.

http://www.macba.es



Whitman, un dels primers en un cercle heterogeni d’artistes que va
adoptar el naixent llenguatge de la performance, va idear un estil
personal distintiu. Les seves obres per al teatre es distingien per
una fantasmagoria poètica i fugitiva. Per destil•lar el que és il•lusori
i el que és real dins d’un món físic oníric, va fer servir projeccions
per mitjà d’una sèrie de recursos, que anaven des de la projecció
d’ombres fins a les diapositives i les pel•lícules. El cinema mut i les
formes teatrals de tipus ritualista i atàvic van inspirar la visió al•lucinada
de Whitman.

Whitman, one of the first of a heterogeneous circle of artists to adopt
the fledgling language of performance, conceived a distinctive personal style.
His theatre works were distinguished by a poetic, fleeting phantasmagoria.
To express the illusion and reality of a dreamlike physical world he used
projections by a series of resources, from shadows to slides and films.
Silent cinema and ritualistic, atavistic theatrical forms inspired his hallucinatory
vision.

http://www.macba.es
Robert Whitman va néixer a Nova York el 1935. Va estudiar literatura a la Rutgers University del 1953 al 1957, i història de l’art a la Columbia University el 1958. Al final dels anys cinquanta va començar a presentar performances, entre les quals s’inclouen les seves innovadores obres American Moon (1960) i Prune Flat (1965), i a exposar els seus treballs multimèdia en alguns dels espais experimentals més influents de Nova York. Juntament amb els científics Fred Waldhauer i Billy Klüver i l’artista Robert Rauschenberg, Whitman va fundar, el 1966, Experiments in Art and Technology (EAT), una associació heterogènia que organitzava col•laboracions entre artistes i científics. Va fer exposicions individuals en el Jewish Museum, Nova York (1968), el Museum of Contemporary Art, Chicago (1968), o el Museum of Modern Art, Nova York (1973). DIA va organitzar una retrospectiva de les seves obres teatrals el 1976. Alguns dels seus projectes teatrals també han visitat diversos espais europeus, com ara el Moderna Museet, Estocolm (1987 i 1989), i el Centre Pompidou, París (2001 i 2002).
Whitman, un dels primers en un cercle heterogeni d’artistes que va adoptar el naixent llenguatge de la performance, va idear un estil personal distintiu. Les seves obres per al teatre es distingien per una fantasmagoria poètica i fugitiva. Per destil•lar el que és il•lusori i el que és real dins d’un món físic oníric, va fer servir projeccions per mitjà d’una sèrie de recursos, que anaven des de la projecció d’ombres fins a les diapositives i les pel•lícules. El cinema mut i les formes teatrals de tipus ritualista i atàvic van inspirar la visió al•lucinada de Whitman.
Amb les performances de Whitman de la primeria dels seixanta va coincidir la realització d’un grup de mitja dotzena d’escultures, que va batejar amb el nom de Cinema Pieces. En aquestes peces, la projecció fílmica anima objectes quotidians. No es tracta de cinema documental: l’espectador sempre és conscient dels procediments cinematogràfics, a causa de l’ús hàbil per part de l’artista de recursos tècnics. Whitman combina tècniques cinematogràfiques (el primer pla i el zoom) per aconseguir una intimitat, amb mitjans esculturals (situacions en temps i espai real), per facilitar un contacte directe.
Més endavant, va recórrer a enginyers, científics i especialistes similars per explorar les possibilitats de fondre efectes òptics i representacions de la realitat. En l’evolució de Whitman va tenir un paper essencial la seva convicció creixent de la imminent possibilitat d’un maridatge entre l’art i la tecnologia, una convicció àmpliament compartida en aquella època. Les noves aliances entre artistes interessats per l’electrònica i científics atrets per la possibilitat de treballar en projectes interdisciplinaris va configurar el clima estètic de l’últim tram de la dècada. Aquestes conviccions van impulsar l’associació Experiments in Art and Tecnology (EAT), fundada al setembre del 1966 per Whitman, l’artista Robert Rauschenberg i els científics Fred Waldhauer i Billy Klüver.
Per a Whitman, la tecnologia només ha estat un mitjà per a una finalitat. No té cap importància si en una obra en concret es fa servir un hardware avançat, materials de segona mà improvisats, o simplement paper i grafit. El que compta són les relacions abstractes subjacents que defineixen i individualitzen una experiència –color, forma, ritme, estructures espacials i temporals–, condensades i destil•lades totes elles en la definició de Whitman de la “imatge” implícita.
Aquesta retrospectiva estudia les obres d’aquest influent període de la trajectòria de Whitman, des de la primeria dels seixanta fins al final dels setanta, exposades molt poques vegades, i reivindica no sols la seva presència, sinó també la seva vigència i oportunitat en un clima estètic dividit per la introducció de tecnologies cada vegada més noves. Això no obstant, l’exposició Playback té un interès addicional: presenta l’obra de Whitman com el paradigma d’un tipus d’inventiva basada més en l’enginy d’uns recursos poètics que no pas en els “trucs tecnològics”.
Comissària: Lynne Cooke
Producció: Dia Art Foundation, Nova York, en col·laboració amb el MACBA. En el marc del Festival LOOP.

————————————————————————————————————————————————————–

Robert Whitman was born in New York in 1935. He studied literature at Rutgers University from 1953 to 1957, and history of art at Columbia University in 1958. In the late fifties he began to present performances, including his innovatory works American Moon (1960) and Prune Flat (1965), and to show his multimedia works in some of the most influential experimental venues in New York. In 1966, with the scientists Fred Waldhauer and Billy Klüver and the artist Robert Rauschenberg, Whitman founded Experiments in Art and Technology (E.A.T.), a heterogeneous association which organised joint ventures between artists and scientists. He had individual exhibitions at the Jewish Museum, New York (1968), the Museum of Contemporary Art, Chicago (1968), and the Museum of Modern Art, New York (1973). DIA organised a retrospective of his works for the theatre in 1976. Some of his theatre projects have visited venues around Europe, such as the Moderna Museet, Stockholm (1987 and 1989), and the Centre Pompidou, Paris (2001 and 2002). Whitman, one of the first of a heterogeneous circle of artists to adopt the fledgling language of performance, conceived a distinctive personal style. His theatre works were distinguished by a poetic, fleeting phantasmagoria. To express the illusion and reality of a dreamlike physical world he used projections by a series of resources, from shadows to slides and films. Silent cinema and ritualistic, atavistic theatrical forms inspired his hallucinatory vision. His performances in the early sixties coincided with the making of a group of half a dozen sculptures, which he called Cinema Pieces. In them the projection of film animates everyday objects. This is not documentary cinema: the spectator is always aware of the cinematic procedures due to his clever use of technical resources. He combines film techniques (close up and zoom), to achieve intimacy, with structural resources (situations in real time and space) to help direct contact. Later on he turned to engineers, scientists and similar experts to explore the possibilities of fusing optical effects and representations of reality. In his evolution his growing conviction of the imminent possibility of a marriage between art and technology played a vital role, a conviction that was widely shared at the time. The new alliances between artists interested in electronics and scientists attracted by the possibility of working on interdisciplinary projects configured the aesthetic climate of the last part of the decade. Those convictions were behind the Experiments in Art and Technology association (E.A.T.), founded in September 1966 by Whitman, the artist Robert Rauschenberg and the scientists Fred Waldhauer and Billy Klüver. For Whitman, technology has only been a means to an end. It does not matter if in a particular work he uses an advanced hardware, improvised second-hand materials, or simply paper and pencil. What counts are the underlying abstract relations that define and individualise an experience – colour, form, rhythm, space and time structures –, all condensed and distilled in his definition of the implicit “image”. The retrospective studies the works from that influential period of his career, from the early sixties to the late seventies, exhibited on very few occasions, and reaffirms not only their presence but also their currency and timeliness in an aesthetic atmosphere divided by the introduction of ever newer technologies. Nevertheless, the exhibition Playback has an additional interest: it shows his work as the model of a kind of invention based more on the ingenuity of poetic resources than “technological tricks”. Curator: Lynne Cooke Production: Dia Art Foundation, NY in association with MACBA. As part of the LOOP Festival.