Arqueologia dels mitjans, televisió tàctica i sobirania tecnològica.NEOKINOK.TV a TELENOIKA
Un projecte de recerca dintre del projectes de Campus Telenoika 2025
Fonaments i marc
1.1. Neokinok.TV com a investigació sobre la televisió
Neokinok.TV no neix com un canal de televisió, sinó com una investigació sobre què és realment la televisió quan deixem de reduir-la a un simple flux de continguts. Des del seu origen l’any 1998, i ben aviat entra dins l’ecosistema de Telenoika, el projecte es concep com una infraestructura experimental on la televisió és desmuntada, reconstruïda i posada a prova com a sistema tècnic, polític i cultural. En lloc de preguntar-se què s’emet, Neokinok es pregunta com s’emet, amb quines tecnologies, sota quines regulacions, amb quins protocols i amb quines relacions de poder. Aquesta manera de treballar situa el projecte en una genealogia crítica que connecta el videoart, el media activism i el que avui coneixem com a arqueologia dels mitjans: una pràctica que no tracta la tecnologia com a neutral ni com a obsoleta, sinó com a un camp de conflicte on es decideix qui pot parlar, qui pot veure i qui pot transmetre.
1.2. Telenoika com a infraestructura cultural crítica
Aquesta mirada només és possible dins del marc de Telenoika, que des de principis del segle XXI opera com una infraestructura cultural dedicada a la reapropiació col·lectiva de les tecnologies audiovisuals. Telenoika no funciona com un estudi de producció ni com un centre d’art convencional, sinó com un laboratori obert on càmeres, sistemes d’emissió, software i dispositius electrònics són entesos com a eines pedagògiques i polítiques. Neokinok.tv, dintre de Telenoika, s’inscriu en uan constel·lació paral·lela a les ràdios lliures, els col·lectius de televisió independent nord-americans com Paper Tiger TV o Deep Dish Television, i més endavant les xarxes d’Indymedia i els hacklabs europeus. Però Telenoika manté una especificitat fonamental: la seva insistència a intervenir en el cor del sistema audiovisual del segle XXI, dintre d’aquest ecosistema, també s’intervé dintre de l’espectre radioelèctric i la televisió com a infraestructura material. Neokinok.TV és una de les expressions d’aquesta visió, perquè converteix la televisió mateixa en un espai de recerca, en lloc d’acceptar-la com un mitjà donat, ademés d’obrir un mitjà de comunicació a la seva audiència i fer-la participar.
1.3. Neokinok.TV com a plataforma mòbil i laboratori de mitjans
El projecte s’inicia públicament a la galeria Cruce de Madrid i després a Tecla Sala, a l’Hospitalet de Llobregat, l’any 1998, però aviat es transforma en una plataforma mòbil que viatja per museus, centres d’art i contextos socials diversos. A la Biennal de Pontevedra (2000), a La Capella de Barcelona (2002), a l’EACC de Castelló (2002) o a Medialab Madrid durant el projecte Banquete (2003), Neokinok no es presenta com una obra acabada, sinó com una televisió en procés, una infraestructura que es pot muntar i es desmuntar, que integra càmeres, cintes VHS, moduladors RF, sistemes d’edició automàtica i plataformes web. En aquests espais, el públic no només mira pantalles, sinó que veu els cables, els racks d’electrònica i els dispositius que fan possible el flux audiovisual, convertint la televisió en una instal·lació tecnopolítica on el mitjà deixa de ser invisible. Un document visual d’aquesta etapa es pot veure en el vídeo de l’exposició de Neokinok a l’EACC el 2002, on la televisió apareix literalment desplegada com una arquitectura de senyals i dispositius:
https://www.dailymotion.com/video/xgee1
1.4. Televisió, arqueologia dels mitjans i obsolescència activa
Aquesta manera d’exposar la televisió com a aparell connecta Neokinok amb la tradició del cinema expandit i del videoart estructuralista, però també amb la teoria contemporània de l’arqueologia dels mitjans, que proposa estudiar les tecnologies no com una successió lineal de millores, sinó com una sèrie de camins possibles, molts dels quals van quedar interromputs per raons econòmiques o polítiques. Quan Neokinok treballa amb VHS, vídeo compost, banda base o senyals RF, no ho fa per nostàlgia, sinó per reobrir aquests camins i explorar quines altres formes de televisió podrien haver existit —i encara poden existir— fora del model corporatiu dominant.
1.5. Televisió, poder i context mediàtic als anys noranta
Aquest treball té una dimensió clarament política. A finals dels anys noranta, la televisió està fortament controlada per grans conglomerats mediàtics i per estructures estatals que regulen l’accés a l’espectre radioelèctric. L’audiència és un subjecte passiu i la producció està centralitzada. En aquest context, Neokinok i Telenoika construeixen una televisió híbrida que combina emissions analògiques amb plataformes digitals i streaming experimental, operant simultàniament dins i fora del sistema. L’emissió de Neokinok des de Collserola l’any 1999, documentada en aquest vídeo
https://www.dailymotion.com/video/xfmbo
mostra com una televisió experimental pot inserir-se literalment en l’espai radioelèctric metropolità, coexistint amb canals comercials i revelant que l’espectre no és un espai natural, sinó un territori regulat i disputat. Aquesta experiencia es va mostrar a la Bienal de Pontevedra l’any 2000 i al Museu d’Electrografía de Cuenca al 2001.
1.6. Tactical media i teoria material dels mitjans
En aquest sentit, Neokinok també s’inscriu en el que els teòrics Geert Lovink i David Garcia van anomenar tactical media: intervencions temporals, situades i oportunistes dins de sistemes de comunicació dominants. Les emissions de Neokinok, les ocupacions de freqüència i les plataformes web pròpies no tenen com a objectiu crear una televisió alternativa estable, sinó demostrar que una altra televisió és tècnicament i políticament possible. Això converteix Neokinok, dins l’ecosistema Telenoika, en una forma de teoria material dels mitjans: una pràctica que pensa la televisió no escrivint sobre ella, sinó reconstruint-la i fent-la funcionar d’una altra manera.ç
La televisió com a aparell: RF, VHS, banda base i bricolatge electrònic
2.1. De la caixa negra a la màquina oberta
Una de les operacions centrals de Neokinok.TV dins l’ecosistema Telenoika és transformar la televisió de caixa negra a màquina oberta. A la televisió comercial, la infraestructura tècnica està amagada darrere de carcasses industrials, interfícies amigables i processos automatitzats que oculten el funcionament real del sistema. Neokinok fa exactament el contrari: exposa la televisió com una concatenació de dispositius materials —càmeres, magnetoscopis, moduladors, amplificadors, antenes, mescladors, servidors— que poden ser tocats, modificats i fins i tot sabotats.
A les instal·lacions de Neokinok a La Capella o Medialab Madrid, l’audiència no només veia pantalles, sinó racks d’electrònica, piles de cintes VHS, cables RF i monitors de control. La televisió apareixia literalment com una arquitectura de senyals. Aquesta exposició del dispositiu connecta amb la tradició del cinema expandit i del videoart tecnològic, però també amb la cultura hacker, on entendre una màquina vol dir poder-la transformar.
Neokinok a Medialab Madrid
https://www.dailymotion.com/video/x9lgl
A La Capella de Barcelona dintre de l’exposició “L’espectador com espectacle”, al febrer de 2002, es va crear una televisió televisió de barri que il·luminava tot el districte Centre de la ciutat. VA ser molt notoria la participació de Telenoika en aquesta experiència.
2.2. Vídeo analògic, banda base i materialitat del senyal
Neokinok treballa deliberadament amb vídeo analògic en banda base i vídeo compost, formats que precedeixen la compressió digital i l’abstracció del senyal en dades. En aquests sistemes, el vídeo és un corrent elèctric continu que pot ser mesurat, desviat, distorsionat i mesclat físicament. Aquesta materialitat permet una relació directa amb la imatge: soroll, interferències i errors formen part del llenguatge.
Aquest tipus de vídeo connecta Neokinok amb una genealogia de l’art electrònic que inclou Nam June Paik, Steina i Woody Vasulka, Wolf Vostell i altres artistes que van treballar amb el senyal com a matèria escultòrica. Però a diferència del museu, Neokinok posa aquest vídeo en circulació dins d’un sistema televisiu real, convertint el senyal analògic en una eina política.
NEOKINOK EACC 2002
https://www.dailymotion.com/video/xgee1
2.3. RF analògica i reapropiació de l’espectre
Un dels gestos més radicals de Neokinok és la seva intervenció directa en la radiofreqüència analògica (RF). En lloc de limitar-se a circuits tancats, el projecte construeix emissores de televisió de baix cost a partir de tecnologia de recepció modificada, invertint la seva funció original. Això permet emetre dins de l’espectre televisiu real, ocupant canals i coexistint amb emissores comercials.
Aquesta pràctica revela que la televisió no és només una pantalla, sinó una infraestructura de radiació electromagnètica regulada per l’Estat. En emetre des de llocs com Collserola el 1999, Neokinok demostra que l’accés a l’espectre no és una qüestió tècnica, sinó política.
Emissió Neokinok Collserola, 1999
https://www.dailymotion.com/video/xfmbo
2.4. VHS, magnetoscopis i televisió com a memòria material
El VHS ocupa un lloc central en l’ecosistema de Neokinok. Lluny de ser un format mort, el VHS és utilitzat com a sistema d’arxiu, edició i emissió. Les cintes es reprodueixen, es tornen a gravar, es degraden i acumulen història. Aquesta degradació no és un problema, sinó una forma de memòria material.
Neokinok utilitza magnetoscopis VHS per crear videomatons, sistemes de bucle, bancs d’imatges i fluxos de programació que barregen passat i present. Això converteix l’arxiu en una cosa viva, que entra i surt del directe.
Videomatón amb VHS
https://www.dailymotion.com/video/x9lgl
2.5. Bricolatge electrònic i sobirania tècnica
Neokinok rebutja la dependència de sistemes comercials tancats i construeix les seves pròpies eines. Emissores RF, mescladors, sistemes d’edició automàtica i interfícies són fabricats amb electrònica discreta, sense microprocessadors programables, a partir de components accessibles. Aquesta pràctica de bricolatge electrònic connecta amb el do it yourself, la cultura hacker i el critical engineering.
Per a Telenoika, construir tecnologia no és només una qüestió tècnica, sinó una pràctica de sobirania: entendre una màquina és no dependre d’ella. Aquesta sobirania tècnica és el que permet que Neokinok existeixi fora del mercat i de les plataformes propietàries.
2.6. De l’analògic al digital: sistemes híbrids
Tot i el seu arrelament en tecnologies analògiques, Neokinok no rebutja el digital. Al contrari, construeix sistemes híbrids que combinen RF, VHS i banda base amb plataformes web i streaming. Aquesta hibridació permet que una emissió analògica local pugui circular globalment per Internet.
Aquesta arquitectura híbrida anticipa el món contemporani de plataformes i streaming, però amb una diferència fonamental: aquí la infraestructura és visible i controlable per la comunitat.
Web Neokinok (2005, arxivat)
https://web.archive.org/web/20090224152202/http://neokinok.tv/index.php?page=Col%C2%B7lectiu+Neokinok.tv
Televisió tàctica, ocupació de l’espectre i intervenció política
3.1. La televisió com a territori en disputa
Per a Neokinok.TV i Telenoika, la televisió no és només una tecnologia de representació, sinó un territori polític. L’espectre radioelèctric —les freqüències per on viatgen les emissions— és un recurs natural escàs que ha estat històricament apropiat per l’Estat i pel mercat. A finals dels anys noranta, aquest espectre està repartit entre televisions públiques, corporacions privades i operadors comercials, deixant fora qualsevol iniciativa comunitària o experimental.
Neokinok intervé precisament en aquest nivell estructural: no demana permís per existir dins del sistema simbòlic de la televisió, sinó que irromp en el seu espai físic. Emetre és ocupar una part de l’aire. Aquesta ocupació converteix cada emissió en un acte polític, en una reivindicació material del dret a comunicar.
Aquest gest connecta Neokinok amb les tradicions de la ràdio pirata, la televisió lliure italiana, el moviment Telestreet i el media activism europeu, però amb una sofisticació tècnica que li permet operar dins de contextos artístics i institucionals sense perdre el caràcter de confrontació.
Emissió Neokinok a Collserola (1999)
https://www.dailymotion.com/video/xfmbo
3.2. Tactical media i intervencions situades
Les pràctiques de Neokinok s’inscriuen clarament dins del que Geert Lovink i David Garcia van definir com a tactical media: intervencions temporals, flexibles i oportunistes dins de sistemes de comunicació dominants. Neokinok no intenta crear una televisió alternativa estable que competeixi amb els grans canals, sinó que crea fissures en el sistema, moments d’excepció on es fa visible que la televisió podria funcionar d’una altra manera.
A exposicions com La Capella, EACC Castelló o Medialab Madrid, les emissions de Neokinok sovint operaven en una zona grisa legal: permisos sol·licitats que no s’atorgaven, ocupacions temporals de canals, retransmissions que coexistien amb televisions comercials. Aquestes accions no eren errors, sinó part del projecte: demostrar que la regulació de l’espectre és una forma de control cultural.
Neokinok converteix així l’exposició artística en una zona autònoma temporal, on la televisió pot ser reconfigurada.
NEOKINOK EACC 2002
https://www.dailymotion.com/video/xgee1
3.3. L’exposició com a infraestructura d’emissió
Un dels aspectes més singulars del projecte és la manera com utilitza els espais d’art com a infraestructures de telecomunicació. Museus i centres d’art, habitualment dedicats a mostrar objectes, esdevenen nodes d’una xarxa televisiva. Antenes, emissores, càmeres i servidors s’instal·len dins les sales, transformant-les en estudis i centres d’emissió.
A Medialab Madrid, durant els anys 2002–2006, Neokinok va construir una de les seves infraestructures més completes, combinant edició automàtica, RF analògica i plataformes web. Això permetia que el que passava dins l’espai expositiu circulés tant per televisió terrestre com per Internet, dissolent la frontera entre públic presencial i audiència remota.
Medialab Madrid, Banquete (2003)
https://www.dailymotion.com/video/x9lgl
3.4. Legalitat, il·legalitat i fricció institucional
Neokinok no opera des d’una il·legalitat romàntica, sinó des d’una fricció conscient amb el marc legal. Els permisos que es demanen i no arriben, les freqüències que s’ocupen temporalment, els buits reguladors que s’exploten formen part d’una estratègia que busca fer visibles les contradiccions del sistema mediàtic.
L’espectre radioelèctric és formalment públic, però de facto està governat per l’Estat i assignat a actors econòmicament poderosos. En emetre sense ser una corporació ni una televisió pública, Neokinok revela que allò que anomenem “televisió pública” és en realitat televisió estatal, i que la ciutadania no té un accés real als mitjans de radiodifusió.
Aquest tipus de fricció és un component central del projecte Telenoika, que entén la tecnologia com un camp de negociació política.
3.5. Televisió experimental com a crítica institucional
Neokinok no critica la televisió només des de fora, sinó que ho fa des de dins del seu propi funcionament. En ocupar freqüències, construir emissores i produir fluxos reals, el projecte no es limita a representar una crítica, sinó que la materialitza.
Això situa Neokinok en una tradició de crítica institucional pròpia de l’art contemporani, però aplicada a la infraestructura mediàtica. No es tracta de dir que la televisió és un problema, sinó de mostrar com funciona i quines alternatives tècniques i polítiques podrien existir.
Cos, subjectivitat i televisió encarnada
4.1. La crisi de la mirada objectiva
Una de les operacions més radicals de Neokinok.TV és la destrucció de la ficció d’objectivitat que ha definit històricament la televisió informativa. La televisió convencional construeix la seva autoritat a partir de la desaparició del cos que mira: la càmera sembla una finestra neutra al món. Neokinok, en canvi, retorna el cos a la imatge. A través de càmeres integrades en cascos, el projecte produeix una televisió en primera persona, inestable, fragmentada i visceral, on cada pla porta la marca física de qui el produeix.
Aquesta estratègia no és només estètica, sinó epistemològica. Segons la teoria del coneixement situat de Donna Haraway, no existeix cap punt de vista neutral: tot saber està ancorat en un cos, una posició i unes condicions materials. Neokinok aplica aquest principi a la televisió, convertint cada imatge en una declaració sobre qui mira, des d’on mira i amb quina tecnologia mira.
Metatv a BTV, 2000
https://www.dailymotion.com/video/xfv9e
4.2. Càmeres-casc i televisió en primera persona
Les càmeres-casc utilitzades per Neokinok no només alliberen la càmera del trípode, sinó que la converteixen en una extensió del cos. El moviment del cap, la respiració, els girs sobtats i fins i tot la fatiga esdevenen part del llenguatge visual. Aquesta televisió corporal connecta amb el videoart performatiu, amb les pràctiques de wearable media i amb experiències de televisió subjectiva que rarament han tingut espai en els mitjans comercials.
En contextos com Medialab Madrid o les emissions a Barcelona, aquestes càmeres produïen una narrativa que no podia ser planificada: la realitat entrava al sistema amb totes les seves irregularitats. Això trencava la lògica de control editorial pròpia de la televisió hegemònica i obria l’espai a una televisió del present immediat.
4.3. Multiplicitat de mirades i col·lectivitat
Neokinok no utilitza una sola càmera-casc, sinó moltes. Això genera una televisió de mirades múltiples, on no hi ha un punt de vista centralitzat. L’edició automàtica combina aquestes perspectives, creant un flux que reflecteix la pluralitat de cossos i posicions.
Aquesta estructura multiperspectiva té una dimensió política: desmantella l’autoritat d’una única veu i la substitueix per una constel·lació de subjectivitats. Aquesta lògica connecta amb pràctiques de televisió comunitària, però també amb teories contemporànies sobre la producció col·lectiva del coneixement.
4.4. El cos com a interfície tecnològica
En Neokinok, el cos no és només el que és representat, sinó el que opera la tecnologia. Les càmeres-casc, els micròfons portàtils i els dispositius de transmissió converteixen el cos en una interfície. Aquesta idea s’inscriu en una genealogia que inclou artistes com Stelarc, els experiments de cyborg art i les pràctiques de biohacking, però amb una diferència clau: aquí no es tracta de millorar el cos, sinó de fer visible la seva relació amb la infraestructura mediàtica.
Neokinok mostra que tota televisió és una tecnologia corporal: algú sosté una càmera, algú parla davant un micròfon, algú ocupa un espai. En fer això explícit, el projecte trenca amb la il·lusió de neutralitat del mitjà.
4.5. De la televisió vigilada a la televisió compartida
És especialment rellevant comparar les càmeres-casc de Neokinok amb les body cams policials o amb els dispositius de vigilància contemporanis. Tot i que utilitzen tecnologies semblants, les lògiques són oposades. Les body cams serveixen per enregistrar i controlar; les càmeres-casc de Neokinok serveixen per compartir el punt de vista i redistribuir la capacitat de mirar.
En l’ecosistema Telenoika, aquesta diferència és fonamental: la tecnologia no és una eina de control vertical, sinó una pràctica horitzontal de producció de realitat.
Edició automàtica, televisió generativa i lògica algorítmica
5.1. De la programació a l’emergència
La televisió convencional està basada en una idea fonamental: la programació. Un conjunt de responsables decideix què s’emet, en quin ordre i durant quant de temps. Aquest model, heretat de la ràdio i de la indústria del cinema, converteix la televisió en una estructura jeràrquica on el poder editorial és centralitzat. Neokinok.TV desmantella aquesta lògica substituint-la per una televisió de flux emergent, on la programació no és dissenyada, sinó generada.
Els sistemes d’edició multicanal automàtica desenvolupats dins l’ecosistema Telenoika connecten múltiples fonts —càmeres en directe, cintes VHS, arxius digitals, senyals remots, vídeos procedents d’Internet— i les recombinen en temps real. El resultat no és un programa, sinó un ecosistema audiovisual en moviment constant. Aquest flux no pot ser previst del tot: es comporta com un sistema complex, on petites variacions produeixen canvis inesperats.
Aquest tipus de televisió connecta Neokinok amb les pràctiques de live cinema, amb l’art generatiu i amb el cinema estructural, però també anticipa un aspecte clau de la cultura digital contemporània: el fet que la major part del que veiem ja no està programat per persones, sinó seleccionat i ordenat per sistemes automàtics.
Programació i edició multicanal Neokinok
https://www.dailymotion.com/video/x9lgl
5.2. Algoritmes abans de les plataformes
Tot i que Neokinok no utilitza algoritmes en el sentit informàtic modern, els seus sistemes d’edició automàtica funcionen com una televisió algorítmica primitiva. Les regles de combinació, la selecció de fonts i els temps de transició configuren una lògica que decideix què apareix a la pantalla. La diferència fonamental amb plataformes com YouTube, Netflix o TikTok és que aquí aquestes regles són visibles, modificables i col·lectives.
A les plataformes corporatives, els algoritmes són opacs i dissenyats per maximitzar el temps de visualització i el benefici econòmic. A Neokinok, en canvi, els sistemes automàtics estan dissenyats per produir relacions inesperades entre imatges, per generar fricció, per revelar estructures. És una televisió que no vol capturar l’atenció, sinó activar la percepció crítica.
Aquest contrast converteix Neokinok en una mena de laboratori prehistòric de la cultura algorítmica actual, on és possible veure què podria haver estat una televisió automatitzada no governada pel capital.
5.3. Edició com a política
A Neokinok, editar no és només una operació estètica, sinó una decisió política. Decidir quina imatge entra al flux, quina desapareix i com es relacionen és una manera de produir realitat. En automatitzar aquest procés, el projecte fa visible que tota televisió és sempre una màquina de selecció.
Els sistemes multicanal de Neokinok mostren que no hi ha neutralitat possible en la televisió: fins i tot un sistema automàtic porta implícites unes regles. Però en fer aquestes regles visibles i obertes, Telenoika permet que la comunitat les qüestioni, les modifiqui i les reapropiï. Aquesta obertura connecta amb la cultura del programari lliure i amb el moviment del critical making, on construir és una forma de pensar.
5.4. Arxiu viu i temps no lineal
Una conseqüència directa de l’edició automàtica és la dissolució de la frontera entre arxiu i directe. Les cintes VHS, els enregistraments antics, els vídeos recents i les imatges en temps real entren tots al mateix flux. El passat no és una cosa tancada: pot aparèixer sobtadament enmig del present.
Aquest model de temps no lineal connecta Neokinok amb pràctiques de found footage, amb el cinema d’arxiu experimental i amb la teoria de l’arqueologia dels mitjans, on el passat no està darrere nostre, sinó dins del present tecnològic.
5.5. Televisió com a sistema complex
Des de la perspectiva de la teoria dels sistemes, Neokinok funciona com un sistema complex adaptatiu. Fonts, regles, dispositius i persones interactuen produint un comportament global que no pot ser reduït a cap element individual. Això trenca amb la idea de televisió com a producte i la converteix en un procés.
Aquesta manera d’entendre la televisió connecta amb les pràctiques de Telenoika com a infraestructura oberta: no es tracta de controlar el flux, sinó de crear les condicions perquè emergisquin formes inesperades de comunicació.
Internet, streaming i cultura oberta
6.1. Abans de YouTube: la televisió a la xarxa com a territori obert
Quan Neokinok.TV comença a experimentar amb la distribució per Internet a principis dels anys 2000, el vídeo en línia encara no és una indústria. No existeixen plataformes centralitzades com YouTube, Netflix o Twitch. En aquest context, Telenoika i Neokinok construeixen les seves pròpies infraestructures de vídeo sota demanda i streaming, utilitzant servidors propis, protocols experimentals i programari lliure. Aquest gest no és simplement tècnic: és una declaració política sobre qui controla la circulació de les imatges.
Aquestes primeres plataformes permetien pujar vídeos, consultar arxius i fer retransmissions en directe, creant una televisió distribuïda que no depenia ni de canals comercials ni de corporacions digitals. Aquesta manera de treballar connecta Neokinok amb projectes com Indymedia, les primeres ràdios per Internet i els experiments de peer-to-peer cultural, però amb una diferència clau: aquí la televisió analògica i la xarxa digital no competeixen, sinó que es complementen.
Web Neokinok (2005, arxivat)
https://web.archive.org/web/20090224152202/http://neokinok.tv/index.php?page=Col%C2%B7lectiu+Neokinok.tv
6.2. Arquitectures híbrides: RF + web
Una de les innovacions més importants de Neokinok és la seva arquitectura híbrida. Una emissió pot començar com a senyal RF en una ciutat i acabar sent vista a través d’Internet en un altre continent. Això crea una televisió glocal, on el local i el global s’entrellacen.
A Medialab Madrid i en altres nodes de Telenoika, Neokinok integrava sistemes d’edició automàtica, magnetoscopis VHS, emissores RF i servidors web en una mateixa infraestructura. Aquesta arquitectura anticipa el model contemporani de plataformes de streaming, però amb una diferència fonamental: aquí la infraestructura és visible, controlable i col·lectiva.
6.3. Programari lliure i sobirania digital
Tant Telenoika com Neokinok adopten el programari lliure no només com una opció tècnica, sinó com una posició política. Utilitzar eines obertes significa poder entendre com funcionen, modificar-les i redistribuir-les. En un moment en què el vídeo digital comença a ser dominat per formats propietaris i plataformes tancades, aquesta decisió és profundament subversiva.
Els sistemes de streaming, les plataformes web i les eines d’edició de Neokinok formen part d’una ecologia de coneixement compartit, on la tecnologia no és un producte, sinó un procés col·lectiu. Aquesta ecologia connecta amb la cultura hacker i amb el moviment de free software impulsat per figures com Richard Stallman.
6.4. Contra la plataformització de la cultura
Mirat des del present, el projecte Neokinok sembla una genealogia alternativa de la cultura del vídeo en línia. Allà on YouTube i TikTok converteixen les imatges en dades per ser monetitzades, Neokinok proposa una economia basada en el compartir, la col·laboració i l’experimentació.
Les seves plataformes no capturen dades, no venen publicitat i no utilitzen algoritmes per maximitzar el temps de visualització. En lloc d’això, creen un espai on la comunitat pot experimentar amb formes de televisió que no estan sotmeses a la lògica del mercat.
6.5. Xarxa, comunitat i aprenentatge col·lectiu
Les plataformes digitals de Neokinok no són només canals de distribució, sinó espais d’aprenentatge. Usuaris, artistes i tècnics comparteixen vídeos, documentació i coneixement. Aquest model anticipa moltes de les pràctiques actuals de comunitats en línia, però sense l’extractivisme de dades que caracteritza les plataformes comercials.
En l’ecosistema Telenoika, Internet no és un lloc on consumir, sinó un lloc on fer: construir, provar, fallar i tornar a provar.
TVLATA i la televisió com a mediació comunitària
7.1. De l’art als territoris socials
Quan Neokinok i Telenoika desenvolupen TVLATA a la favela de Salvador de Bahia l’any 2007, el projecte fa un desplaçament fonamental. La televisió experimental deixa de ser només una pràctica artística i esdevé una infraestructura social. En lloc de portar continguts des d’Europa, el projecte porta tecnologia, coneixement i metodologies perquè la comunitat local pugui construir i governar la seva pròpia televisió.
Això suposa un canvi profund respecte a moltes pràctiques d’art comunitari, que sovint es limiten a produir representacions de les comunitats. A TVLATA, la comunitat no és representada: és productora d’infraestructura mediàtica. Aquest gest situa Neokinok dins de la tradició de la comunicació comunitària i del media participatiu, però amb una dimensió tecnopolítica molt més profunda, perquè inclou el control dels mitjans tècnics de producció i difusió.
Mangoro-dja TV Communautaire, 2006
https://www.dailymotion.com/video/xgeby
7.2. Transferència de tecnologia i sobirania mediàtica
TVLATA no consisteix només a ensenyar a fer vídeos, sinó a transferir capacitat tecnològica. Càmeres, emissores RF, sistemes d’edició i plataformes de distribució són adaptats al context local. Aquesta transferència no és una simple ajuda tècnica: és una forma de sobirania mediàtica.
En un entorn on la representació de les faveles està dominada per mitjans corporatius i estatals, tenir una televisió pròpia permet a la comunitat construir la seva pròpia narrativa, mostrar la seva quotidianitat i intervenir en l’espai públic des d’una posició de força tecnològica.
7.3. TVLATA i el model Telenoika–Neokinok
TVLATA és una prova que el model desenvolupat per Telenoika i Neokinok és transferible. No depèn de museus, ni d’institucions culturals europees, sinó que pot adaptar-se a contextos socials molt diferents. El que es transfereix no és un format tancat, sinó una metodologia: bricolatge tecnològic, cultura oberta, participació i control col·lectiu de la infraestructura.
Aquest model connecta amb pràctiques de tecnologia apropiada, amb l’educació popular de Paulo Freire i amb projectes contemporanis de tecnologies comunitàries, però amb una forta dimensió audiovisual.
7.4. Televisió comunitària com a pràctica crítica
TVLATA no és només una televisió local: és una crítica en acció al sistema global de mitjans. Demostra que la televisió no necessita grans capitals ni corporacions per existir. Necessita accés a tecnologia, coneixement compartit i voluntat col·lectiva.
Aquest tipus de televisió comunitària s’oposa tant a la televisió comercial com a la televisió estatal, proposant una tercera via basada en l’autogestió i la col·laboració.
Arqueologia viva i patrimoni operatiu
8.1. De la conservació a la reactivació
En el camp de la conservació de mitjans, la majoria d’institucions entenen el patrimoni tecnològic com una col·lecció d’objectes que cal preservar en vitrines o magatzems. Telenoika, a través de Neokinok.TV, proposa una altra lògica: la del patrimoni operatiu. Una tecnologia només existeix plenament quan funciona. Una cinta VHS no és només un objecte, sinó un dispositiu de lectura, un magnetoscopi, un senyal i una pantalla.
Per això, la reconstrucció contemporània Neokinok ExperiMental TV, dirigida per Daniel Miracle, no es limita a mostrar aparells antics, sinó que reconstrueix sistemes complets: RF analògica, senyals modulades, edició automàtica, magnetoscopis VHS i plataformes de difusió. El projecte torna a emetre, fent que el passat tecnològic torni a circular en el present.
Preparant unitat mòbil Neokinok, Montemor 2005
https://www.dailymotion.com/video/xfnfj
8.2. Arqueologia dels mitjans com a pràctica experimental
Aquesta manera de treballar s’alinea amb la visió de l’arqueologia dels mitjans proposada per Siegfried Zielinski: no es tracta d’estudiar tecnologies mortes, sinó de reobrir els camins que no van triomfar en el mercat però que encara poden generar futurs alternatius. Quan Neokinok reactiva RF analògica o edició multicanal, no està recreant el passat, sinó explorant què podria haver estat una televisió no governada pel capital ni per l’Estat.
En aquest sentit, Neokinok és un laboratori arqueològic actiu, on les tecnologies del passat són eines per pensar el present i el futur.
8.3. Restaurar per emetre
La restauració en Neokinok no és un procés de neteja o estabilització, sinó de reactivació funcional. Fer funcionar una emissora RF, sincronitzar magnetoscopis o fer dialogar VHS amb streaming contemporani implica un coneixement profund de les tecnologies i de les seves limitacions. Aquest treball artesanal connecta amb la cultura del repair, el do it yourself i el critical engineering.
A través de Telenoika, aquest coneixement no queda tancat en un arxiu, sinó que es comparteix en tallers i laboratoris, generant una comunitat capaç de mantenir viva la infraestructura.
8.4. Patrimoni contra l’obsolescència
En una cultura dominada per l’obsolescència programada, Neokinok proposa una altra relació amb la tecnologia. En lloc de descartar sistemes antics, els reutilitza, els reconfigura i els posa a treballar. Això té una dimensió ecològica, però sobretot una dimensió política: rebutja la dependència de plataformes i dispositius propietaris.
Neokinok mostra que el futur dels mitjans no ha de passar necessàriament per la renovació constant de dispositius, sinó per la reapropiació crítica del que ja existeix.
Campus Telenoika 2025: el passat com a prototip del futur
9.1. El Campus com a infraestructura de recerca
El Campus Telenoika 2025, simbiogènisi de recerca i creació serveix com una reactivació metodològica de l’experiència de Telenoika i de Neokinok. En lloc de conservar el projecte com un arxiu històric, el Campus el converteix en una plataforma de recerca-creació, on tecnologies, metodologies i continguts són reconstruïts i reinterpretats en contextos contemporanis.
A través de laboratoris, tallers i emissions, dintre del context del Campus utilitza la infraestructura Neokinok —RF analògica, VHS, edició automàtica, plataformes web— per estudiar problemes actuals com el control algorítmic, la plataformització de la cultura i la pèrdua de sobirania tecnològica.
9.2. Reactivar per comprendre
Treballar amb tecnologies de finals del segle XX permet entendre millor les infraestructures del segle XXI. Quan al Campus Telenoika es fa funcionar una emissora RF o un sistema de VHS, es fa visible allò que avui les plataformes amaguen: la materialitat del flux audiovisual.
Aquesta pràctica connecta amb una pedagogia crítica de la tecnologia, on el passat no és una nostàlgia, sinó una eina per desnaturalitzar el present.
NEOKINOK EACC 2002 (revisitat)
https://www.dailymotion.com/video/xgee1
9.3. Educació, experimentació i producció col·lectiva
El Campus Telenoika integra Neokinok en un ecosistema educatiu on estudiants, artistes i tècnics treballen junts en la reconstrucció i reinterpretació del projecte. Aquesta pràctica no separa teoria i pràctica: comprendre una plataforma vol dir construir-la.
Aquesta metodologia connecta amb l’educació experimental, el learning by doing i les pràctiques de research-creation.
9.4. El passat com a futur possible
En reactivar Neokinok, el Campus no mira enrere, sinó endavant. Les tecnologies obsoletes es converteixen en prototips crítics que permeten imaginar altres formes de televisió, altres economies de la imatge i altres relacions entre tecnologia i societat.
Neokinok esdevé així una eina per pensar el futur dels mitjans des d’una genealogia alternativa a la de Silicon Valley.
Conclusió: Neokinok–Telenoika com a genealogia alternativa dels mitjans
Neokinok.TV, dins l’ecosistema de Telenoika, pot ser entès com un projecte de genealogia alternativa de la cultura mediàtica contemporània. En un moment en què la televisió estava dominada per grans conglomerats i l’Internet audiovisual encara no havia estat capturat per plataformes, Neokinok va desenvolupar una infraestructura híbrida que combinava RF analògica, vídeo magnètic, edició automàtica i xarxes digitals. Aquesta infraestructura no buscava competir amb la televisió comercial, sinó demostrar que el seu funcionament no era natural ni inevitable.
El projecte mostra que la televisió no és un mitjà neutre, sinó un sistema de poder material. Càmeres, emissores, formats, algoritmes i protocols decideixen qui pot parlar, qui pot veure i quines narratives circulen. En fer visibles aquestes infraestructures, Neokinok converteix la televisió en un camp de debat polític. Aquesta és la seva aportació fonamental: no proposa només nous continguts, sinó una nova manera d’entendre i construir els mitjans.
La col·laboració amb Telenoika és el que fa possible aquesta profunditat. Telenoika no és un simple marc institucional, sinó una infraestructura de producció de sobirania tecnològica. A través de tallers, laboratoris, plataformes obertes i projectes com el Campus Telenoika 2025, el coneixement tècnic no queda concentrat en experts, sinó que es distribueix entre comunitats. Aquesta redistribució és una forma de democràcia tecnològica.
Projectes com TVLATA a Salvador de Bahia demostren que aquest model no és només artístic, sinó socialment operatiu. La televisió comunitària no és una representació de les comunitats, sinó una eina perquè aquestes puguin produir i governar la seva pròpia imatge pública. En un món on les plataformes globals decideixen què és visible, aquesta capacitat és radical.
La reconstrucció contemporània de Neokinok ExperiMental TV i la seva integració al Campus Telenoika 2025 converteixen el projecte en un cas exemplar d’arqueologia viva dels mitjans. Les tecnologies del passat no són conservades com a relíquies, sinó reactivades com a eines per pensar el present. En un moment dominat per algoritmes opaques, plataformes extractives i infraestructures invisibles, tornar a treballar amb RF, VHS i edició automàtica permet recuperar una relació material, comprensible i col·lectiva amb la tecnologia.
Neokinok i Telenoika no ofereixen una solució tècnica als problemes dels mitjans contemporanis, sinó una altra història possible. Una història on la televisió podria haver estat —i encara pot ser— una infraestructura oberta, comunitària i crítica. En aquest sentit, el projecte no pertany només al passat, sinó que funciona com un prototip del futur: una invitació a imaginar i construir altres formes de comunicar, veure i existir junts en un món mediatitzat.
