Ir al contenido principal

Vídeo «De Rerum Natura. De La Realitat»

Diumenge, 14 de desembre de 2025

Activitat 18h. – 22h.

Seu de Telenoika

C/ Magalhães, 54 · 08004 Barcelona (Metro Poble-sec)

Campus Telenoika. Simbiogènesi de recerca i creació

 

18:00h. // LUMI / Abelardo Gil-Fournier i Jussi Parikka /

18:30h. // Com la pell d’una serp / Abelardo Gil-Fournier /

19:30h. // Curar allò digital / Luca Carrubba /

21:00h. // Clics, finestres i bacteris d’un cos connectat / Citlali Hernández /

De rerum natura. De la realitat parteix d’una idea antiga que encara ressona. Lucreci descrivia les imatges com “quasi membranae summo de corpore rerum dereptae” (membranes arrencades de la superfície de les coses) que afecten directament la percepció. Avui, aquestes membranes han estat substituïdes per fluxos de dades processats per allò que anomenem intel·ligència artificial: no una ment nova, sinó un sistema de predicció que recombina estadísticament el passat. Tal com escrivia el poeta llatí, “nil posse creari de nihilo” (res no neix del no-res), i les imatges generades per algoritmes tampoc: deriven de rastres preexistents, amplificant-ne biaixos i omissions.

Aquest esdeveniment del Campus Telenoika reuneix artistes i investigadores que exploren com aquestes tecnologies modelen paisatges, mirades i cossos. I ho fan seguint la recomanació mateixa de Lucreci: observar “ratione sagaci” (amb raó penetrant) per no confondre l’espectacle digital amb la realitat material que acompanya la existència i ens transforma.

18:00 h

LUMI. Abelardo Gil-Fournier i Jussi Parikka. (2024) vídeo monocanal amb so estéreo.

Lumi és una història de neu i luminància, de reflex i de llum planetària. El vídeo assaig ordena conjunts de dades fotogràfiques històriques a través de la perspectiva d’una intel·ligència sintètica imaginària entrenada per repintar paisatges com a part d’una operació de restauració climàtica.

Lumi es pot entendre com una ficció científica i climàtica sobre una intel·ligència col·lectiva d’Agents Artificials que viatgen en el temps des d’imatges fotogràfiques del passat fins a paisatges programats del futur. Aquesta intel·ligència ha crescut a partir d’aquells moments de llum que en calculen el camí, juntament amb el paisatge que en calcula el creixement i la preservació. Lumi és un conjunt de dades de neu, gel i llum. És un film sobre la inversió del temps i la síntesi de paisatges: creats un cop, recreats després. Disseny de so: María Andueza Olmedo. Enginyeria de so: Emil Thomsen.

 

 

18:30

Com la pell d’una serp. Abelardo Gil-Fournier

Per a Lucreci, les imatges eren una forma de matèria que emanava dels objectes, de manera similar a la pell d’una serp que, després d’abandonar el cos en la muda, vola per l’aire transportant una còpia de l’animal original. En aquesta presentació faré un recorregut per una sèrie de processos en què la imatge contemporània —juntament amb la seva envoltura i les seves infraestructures tecnològiques— és treballada en termes semblants als de Lucreci, on la pell de la serp apareix com un corrent capaç d’arrossegar plantes, ocells, vents i horitzons.

19:30

Curar allò digital. Luca Carrubba

En aquesta xerrada compartiré el meu recorregut teòric i pràctic per processos de curadoria en cultura digital: reptes reals, aprenentatges i formats possibles per cultivar i ampliar els espais d’exhibició, producció i experiència pública del digital. A partir de casos com Homo Ludens (CaixaForum), BiennaleVRGameartopia (Independiente) i Nostàlgia de Futur (La Capella/ICUB), exploraré com es dissenyen relats curatorials, mediacions i dispositius de presentació capaços d’acompanyar pràctiques híbrides contemporànies.

Micro Universos, d’Hamilton Mestizo. Fotografia de Pep Herrero. La Capella, 2025

21:00

Clics, finestres i bacteris d’un cos connectat. Citlali Hernández

Internet s’ha convertit en un territori d’experiències. El seu ús quotidià ha revelat una economia de l’atenció basada en la visibilitat instantània, la connexió permanent a xarxes i plataformes digitals, i la participació en un cicle continu de producció i consum de dades. Aquests processos estan mediatitzats per sistemes algorítmics i infraestructures tecnològiques guiades per interessos econòmics i socials específics. Habitar aquest territori implica fer present el cos de múltiples maneres, reconfigurar-ne les modalitats perceptives, negociar entre l’àmbit íntim i el públic, i assumir la digitalització constant de la vida mateixa. En aquest context, explicaré com he desenvolupat una proposta metodològica —des d’una perspectiva inter i transdisciplinària— per estudiar pràctiques artístiques que dialoguen amb la corporalitat i el territori digital. Aquestes pràctiques permeten visibilitzar comportaments quotidians propis de la vida hiperconnectada que, en repetir-se, replicar-se, viralitzar-se i mimetitzar-se, poden entendre’s com a performances o pràctiques identitàries dels cossos connectats a la xarxa. Aquestes reflexions formen part tant de les meves experiències en la investigació basada en la pràctica artística com de la meva tesi doctoral en curs, Cos, Tecnologia i Performativitat: el cos en les pràctiques del new media art (Universitat Oberta de Catalunya, UOC). En aquest marc, proposo un diàleg entre teoria i pràctica de l’art electrònic i la performance, en relació amb els estudis del cos, per aprofundir en com la construcció de les subjectivitats es configura en el transcurs de la vida hiperconnectada.

Fotografia: Andrés Costa.

Bios

Abelardo Gil-Fournier és artista i investigador. La seva pràctica aborda la relació entre matèria i coneixement com a part d’una poètica ecològica en què nocions com la cultura visual o la imaginació poden entendre’s més enllà de l’àmbit humà. La seva obra s’ha mostrat internacionalment en espais com Transmediale (Berlín), Fundación Cerezales Antonino y Cinia (Lleó), Fotomuseum Winterthur (Suïssa), MAC/CCB (Lisboa), Fotocolectania (Barcelona), Tabakalera (Donostia), Design Museum (Shenzhen) i els Centres Culturals d’Espanya a Nicaragua i El Salvador. És coautor, juntament amb Jussi Parikka, del llibre Living Surfaces. Images, Plants and Environments of Media (MIT Press, 2024).

Jussi Parikka, historiador cultural finlandès, és professor d’Estètica i Cultura Digital a la Universitat d’Aarhus i professor investigador visitant a la Universitat de Southampton (Regne Unit). Ha escrit i coeditat diversos llibres sobre teoria dels mitjans, història de la cultura digital i mitjans ambientals. Entre les seves obres anteriors hi ha What is Media Archaeology? (2012) i Insect Media (2010). Treballs més recents inclouen The Lab Book (amb Lori Emerson i Darren Wershler, 2022), Operational Images (2023) i Living Surfaces: Images, Plants and Environments of Media (amb Abelardo Gil-Fournier, 2024). També treballa com a comissari, i ha impulsat projectes com Weather Engines (2022) i Climate Engines (2023–2024) amb Daphne Dragona.

Luca Carrubba (1981, Itàlia) és investigador, docent i especialista en cultura digital, i treballa en la intersecció entre art, tecnologia, disseny i videojocs. Doctor en Art per la Universitat de Barcelona, desenvolupa projectes que exploren metodologies experimentals, des d’exposicions interactives fins a experiències digitals participatives.

Citlali Hernández (1986, Ciutat de Mèxic) és artista i dissenyadora, i investiga com la corporalitat es reconfigura en un món teixit per la hiperconnectivitat, les tecnologies i la cultura digital. Els seus projectes entrellacen arts electròniques i digitals a través de materials audiovisuals, algoritmes, circuits electrònics i pràctiques corporals, i incorporen el desenvolupament de prototips i dispositius mitjançant fabricació digital per explorar la relació entre allò humà i la tecnologia. En els darrers anys ha explorat intensament la relació entre el cos físic i la digitalitat a través de robots, instal·lacions i performances. El seu treball s’ha presentat a festivals i trobades com Ars Electronica – Barcelona Garden (2020), Dyscorpia (Canadà, 2020), Festival Hello World (2021), ISEA (Tarragona i Amposta, 2022), Algópolis (Eslovènia, 2022), Piksel Festival (Bergen, 2024), residència PifCamp (Eslovènia, 2024), residència Perifèria Cimarronas (Barcelona, 2025) i l’exposició Algorísmica Íntima (Ciutat de Mèxic, 2025), entre altres. És professora de disseny i interacció en diversos espais acadèmics a Barcelona, visualista activa a la comunitat de live coding Toplap Barcelona i membre del col·lectiu artístic Axolot.cat.

 

El Campus Telenoika 2025 proposa una jornada per pensar la imatge, el cos i el digital des d’un territori d’experimentació crítica i perceptiva. Partim d’una intuïció antiga que Lucreci exposa al De rerum natura quan descriu les imatges, els simulacra, com una matèria subtil que s’escola dels cossos i s’enlaira com una pell lleugera. “Quasi membranae summo de corpore rerum dereptae volitant” (IV, 30–32): membranes arrencades de la superfície de les coses que en porten una còpia minuciosa.

Aquesta metàfora ressona en un present on les imatges digitals, les interfícies i les dades circulen de manera incessant per pantalles, xarxes i infraestructures algorítmiques. Igual que els simulacra, les imatges contemporànies es desprenen de cossos, objectes i entorns, però la seva circulació està fortament condicionada per models estadístics que prediuen i remesclen patrons del passat. Per a Lucreci, aquestes pel·lícules materials configuren directament la percepció. “Simul atque oculos nostros percussere, feruntur… in corpora sensus” (IV, 216–217): allò que arriba als ulls modela el sentir. Avui podem llegir aquesta intuïció com un advertiment per no atribuir autonomia ni intencionalitat al que no en té. La intel·ligència artificial no pensa ni crea; calcula.

La teoria materialista del poeta llatí recorda que la ment mateixa és moviment subtil inscrit en la matèria. “Ex igne anima est calor atque animae motus” (III, 232). Aquesta perspectiva evita mistificacions: cap sistema algorítmic no genera cap mena d’intel·ligència nova, sinó que opera combinant estadísticament dades prèvies. Tal com escrivia Lucreci, “nil posse creari de nihilo” (I, 150): res neix del no-res, tampoc les imatges generades per màquines. El principi de variabilitat combinatòria del llibre II pot servir per entendre la repetició i reorganització de patrons en els models de predicció, però sense confondre aquesta operació mecànica amb un procés creatiu o viu.

Lucreci ens exhorta a examinar els fenòmens “ratione sagaci” (I, 57), amb raó penetrant, per evitar imaginaris distorsionats. Aquest principi és essencial avui per comprendre la IA i les seves infraestructures com a tecnologies materials que cal analitzar amb transparència i lucidesa, i no projectar-hi fantasies, pors o promeses infundades.

Amb aquest marc, el Campus Telenoika 2025 reuneix tres mirades que indaguen com circulen les imatges i com incideixen en els cossos en un món digitalitzat. Abelardo Gil-Fournier i Jussi Parikka presenten LUMI, una peça que treballa dades fotogràfiques de neu, gel i llum per mostrar com els paisatges poden ser reorganitzats i filtrats per sistemes de predicció que operen sobre registres del passat. En la segona intervenció, Gil-Fournier recupera la imatge lucreciana de la pell que es desprèn per pensar la imatge contemporània com un corrent material que només adquireix sentit a través de les seves infraestructures. Luca Carrubba aporta la seva experiència en curadoria digital per mostrar com es poden crear mediacions que evitin que el digital circuli com un simulacre sense context. Finalment, Citlali Hernández analitza com el cos es reconfigura en la hiperconnectivitat i com les pràctiques artístiques poden revelar els comportaments repetits, viralitzats o mimetitzats que esdevenen identitaris en els entorns en xarxa.

Aquest Campus ofereix un espai per pensar críticament les transformacions de la imatge en el present, la seva incidència en els cossos i els mons que s’hi generen quan circulen, s’inscriuen i retornen a l’experiència material de la realitat.

 

Video «Quan els xais elèctrics somien, compilen algorismes de codi obert»

Una trobada d’experimentació audiovisual amb videomapping interactiu, eines de producció musical en viu i ficció tecnològica, creada amb tecnologies i llenguatges de codi obert per explorar la sobirania tecnològica i la creativitat col·lectiva.

Dissabte 22 de novembre de 2025

Apertura 18:00h

Activitats 18:30h–22:00 h

Seu de Telenoika
C/ Magalhães, 54 · 08004 Barcelona (Metro Poble-sec)

Campus Telenoika
Simbiogènesi de recerca i creació

Ecosistemes en obert

Al Campus Telenoika ens preguntem què passa quan la tecnologia deixa de ser infraestructura i esdevé imaginari compartit. Aquesta trobada obre un espai de recerca, creació i reflexió col·lectiva entorn de la cultura digital lliure, on les eines i els continguts no són mercaderies, sinó llenguatges comuns i matèries sensibles.

Videomapping, mapping performatiu, música generativa en navegador i amb gamepad, ficcions especulatives i sistemes audiovisuals en temps real configuren un programa que aposta per la creació oberta, crítica i experimental. És un ecosistema on les eines no només serveixen per produir, sinó per pensar, jugar i imaginar altres futurs tecnològics possibles.

Moltes de les obres presentades han estat desenvolupades amb tecnologies open source com BlenderGodot i Processing, i amb llenguatges com Python i JavaScript, demostrant que la innovació real no depèn de la propietat ni del mercat, sinó de l’accés, la modificació i la interdependència creativa. La tecnologia esdevé així una matriu oberta, un camp d’experimentació col·laboratiu que desafia les jerarquies del programari privatiu i proposa una altra manera d’habitar el digital.

Aquí, els algorismes no prediuen el futur, sinó que el formulen com a hipòtesi; el codi no es tanca, es documenta i es comparteix; les eines no s’imposen, es reapropien i es resignifiquen; i la creació no es consumeix, es co-produeix i es compila en xarxa. Aquest espai entén la tecnologia com un camp de coneixement obert, on els processos importen tant com els resultats, i on el programari, les interfícies i les pràctiques audiovisuals esdevenen llocs de recerca crítica, aprenentatge situat i experimentació col·lectiva.

Constel·lacions creatives

18:30 h

Una sessió conduïda per Daniel Miracle, Neokinok

Rama Cosentino — artista i programador creatiu
Presenta Joymixa.com, una eina de creació i producció musical en viu que funciona directament al navegador i es controla amb gamepad, teclat, ratolí o pantalla tàctil. Un instrument digital, experimental i lúdic que converteix el navegador en un espai d’improvisació sonora i joc col·lectiu.

19:15 h

Hover Pinilla (Mr. X) — director de cinema
Presenta una selecció de produccions audiovisuals de ciència-ficció, peces on la narrativa especulativa i l’estètica digital dialoguen per fabular futurs possibles i expandir la frontera entre tecnologia i ficció.

20:00 h

Carlos Padial — artista visual i desenvolupador creatiu amb programari lliure
Presenta el projecte de videomapping interactiu Penpot’s Whac-A-Mappole, creat amb Blender i Godot per al PenpotFest 2025. El sistema de warping i projecció ha estat desenvolupat íntegrament en Godot per l’estudi Asturnazarí. Durant l’esdeveniment se’n mostrarà una demo en viu.

 

21:00 h

Albert Callejo Amat — artista visual, desenvolupador 3D i músic
Ens mostrarà el seu darrer setup de Visuals combinats amb Mapping interactiu on podem crear coreografies d’objectes de la projecció amb la pantalla tàctil, portant la sessió de visuals un pas més enllà, ò portar l’espectacle de Mapping a la interactivitat, obrint pas a noves formes d’art digital.

 

El títol Quan els xais elèctrics somien, compilen algorismes de codi obert estableix un diàleg amb la novel·la de Philip K. DickEls androides somien xais elèctrics? (1968), i amb la seva adaptació cinematogràfica Blade Runner (Ridley Scott, 1982). Tant el text com el film qüestionen la frontera entre el pensament orgànic i el processament artificial, entre consciència i programació, entre empatia i simulació.

En aquest context, les ovelles elèctriques deixen de ser símbols melancòlics d’una humanitat degradada per convertir-se en una metàfora del pensament de les màquines, de les seves al·lucinacions digitals i dels somnis que emergeixen de les xarxes neuronals i de la lògica algorítmica. Allò que en Dick era una ficció especulativa es manifesta avui com una condició contemporània: les màquines també somien, i ho fan en dades, en patrons i en llum. Somien en obert, compilen en xarxa, i en els seus somnis apareix la imatge d’un món que ja no és només humà.

Des d’aquesta mirada, l’esdeveniment articula una constel·lació de pràctiques —videomappingmúsica generativaaudiovisual interactiu i desenvolupament creatiu— que exploren el codi obert com a espai d’expressió, recerca i sobirania tecnològica. El somni elèctric ja no és un reflex de la humanitat, sinó un espai compartit on l’humà i el maquínic coescriuen els seus imaginaris.

 

A Telenoika entenem la tecnologia com un territori viu: un espai a conquistar, no un producte tancat; un ecosistema que creix, muta i s’obre, més enllà dels codis de la propietat. Les eines hi són organismes compartits, no serveis privatius; el codi, lloc de trobada i no frontera; i la creació, procés col·lectiu, no resultat individual.

Creiem en una cultura digital que no només sigui consumida, sinó habitada, reprogramada, compartida i celebrada.
Som un espai on el programari esdevé poètica, on la comunitat és infraestructura i on el futur es dissenya amb les mans al teclat i els somnis en comú.

 

Biografies:

Ramiro Cosentino, Rama, és desenvolupador especialitzat en Linux i programari lliure. Des del 2002 crea projectes d’streaming i interacció en temps real amb Pure Data i comandaments de videojocs. Ha presentat la seva obra en centres com el CCCB/MACBA i el Mumok, i en festivals com Piksel i Transmediale. Actualment viu en una furgoneta davant del mar, on desenvolupa la seva última invenció amb eines lliures i energia neta.

Hover Pinilla és director i realitzador audiovisual, especialitzat en direcció, motion graphics i efectes visuals. Format a l’ECIB (Escola de Cinema de Barcelona), ha treballat en diversos projectes de ficció i vídeo, i és director del curtmetratge de ciència-ficció Ctrl Z (2025). Actualment desenvolupa la seva activitat professional entre l’àmbit del cinema i els continguts digitals.

Carlos Padial és creador digital i desenvolupador d’eines interactives centrat en l’experimentació sonora i visual. El seu treball explora les fronteres entre tecnologia, joc i creació col·lectiva, combinant navegadors web, controladors i entorns de codi obert. Ha presentat projectes en festivals i espais culturals diversos, i continua investigant noves formes d’expressió híbrida entre art i tecnologia.

Albert Callejo i Amat és artista tècnic 3D amb més de vint anys d’experiència en la creació digital, treballant amb una àmplia varietat d’eines i tecnologies. Ha desenvolupat videojocs, espectacles de mapping interactiu, projectes de realitat virtual i altres propostes innovadores com a investigador i compositor d’audiovisuals 3D. Pots seguir la seva obra i trajectòria a electricavisuals.com 3datagraph.com instagram.com/albertcallejoamat artstation.com/albertcallejo stokos4.net  youtube.com/@albertcallejoamat7837

 

Vídeo de «Un viatge per la constel·lació Playmodes guiat pels seus creadors»

Eloi Maduell i Santi Vilanova ens esbudellen els seus projectes recents

Web de Playmodes

Divendres 21 de novembre de 2025
Obertura: 20:45 h · Inici: 21:00 h
Seu de Telenoika · Carrer Magalhaes 54, Local · 08004 Barcelona (Metro Poble-sec)

Telenoika proposa una sessió amb Playmodes centrada en un exercici d’enginyeria inversa aplicada al procés creatiu. L’encontre no s’articula com una presentació d’obra, sinó com una dissecció metodològica: un recorregut pels projectes fet des de “dins”, que desplega no només el què, sinó sobretot el com i el per què de les decisions tècniques i conceptuals que els construeixen. L’objectiu és fer visibles les estructures, les dependències i els mecanismes interns que sovint queden ocults sota la superfície de l’experiència final.

A través d’una selecció de projectes recents, Eloi Maduell i Santi Vilanova exposaran de manera explícita les interioritats del seu desenvolupament: com es formula una hipòtesi creativa i com es tradueix en arquitectura de software, quines lògiques de senyal i sistemes de control s’han dissenyat, com s’articulen les capes d’àudio i llum, i de quina manera les solucions electròniques, els algoritmes generatius i els processos d’iteració modelen l’obra. La sessió desmunta els projectes fins al nivell de decisions estructurals: criteris de temporització, fluxos de dades, sistemes de feedback, definició de constraints, esquemes de control lumínic, síntesi audiovisual o estratègies de composició en temps real.

Aquest format permet entendre el treball de l’estudi com un sistema on la formalització estètica no és un resultat posterior, sinó una conseqüència directa de l’arquitectura tècnica i del conjunt de regles, assajos, fallides i reajustos que s’hi inscriuen. Es parlarà de prototips que no prosperen, de bifurcacions crítiques en el desenvolupament, de solucions que emergeixen de les limitacions mateixes del sistema i de com es valida, optimitza o descarta un camí abans que es converteixi en forma perceptible.

La sessió s’adreça a perfils que operen en l’àmbit de les arts digitals, la creativitat computacional, el so experimental, el disseny d’interacció i l’enginyeria creativa. Ofereix un marc de lectura on el valor no recau en l’objecte final, sinó en la gramàtica interna que l’ha fet possible, i on el procés es revela com un espai de presa de decisions tan determinant com les imatges o els sons que se’n deriven.


Playmodes — Biografia

Playmodes és un estudi independent de recerca audiovisual fundat el 2006 per Eloi Maduell i Santi Vilanova. El seu treball explora la llum i el so com a matèries programables, i es fonamenta en el desenvolupament de tecnologia pròpia —software, hardware i sistemes electrònics— concebuda com a part indissociable del discurs artístic. L’estudi construeix instruments, protocols de control, eines de síntesi i sistemes generatius que els permeten operar en espais híbrids entre instal·lació, performance, escultura lumínica i creació audiovisual en temps real.

El seu enfocament no parteix de la representació, sinó de la generació de fenòmens perceptius a través de sistemes dinàmics. Les seves obres s’estructuren com a entitats interdependents on senyal, espai, comportament, materialitat lumínica i resposta sonora formen un únic organisme. Per a Playmodes, la recerca no és un procés preliminar, sinó el medi mateix on emergeixen forma, temps i experiència. Les seves metodologies inclouen disseny d’eines pròpies, simulació de comportaments, prototipatge iteratiu i enginyeria creativa orientada a integrar sistemes físics i lògics en un únic continuum.

Amb prop de vint anys de trajectòria, el treball de Playmodes s’ha presentat en festivals, institucions i xarxes de producció internacional vinculades a l’art digital, la música avançada i les pràctiques audiovisuals expandides, en ciutats com Amsterdam, Nova York, Xangai o Medellín. La seva obra es distingeix per entendre la tecnologia no com un instrument subordinat, sinó com un espai epistemològic propi: un lloc des d’on pensar, generar i construir experiències sensorials i sistemes perceptius complexos.

Telenoika i la transformació de l’educació audiovisual a les VI Jornades ATIC 2025

Les VI Jornadas de Formación, Innovación y Empleo ATIC 2025 —celebrades els dies 13 i 14 de novembre a la Facultade de Comunicación del Campus CREA de la Universidade de Vigo (Pontevedra)— s’han consolidat com un dels esdeveniments acadèmics més influents en l’àmbit de la formació universitària en comunicació i audiovisual a l’Estat espanyol. Organitzades per ATIC, l’Asociación Española de Universidades con Titulaciones en Información y Comunicación, aquestes jornades tenen la vocació de ser un espai de debat, definició de prioritats estratègiques i alineament d’institucions sobre les transformacions que estan configurant l’educació audiovisual contemporània. (Titulaciones ATIC)

El lema d’aquesta edició —“La era digital-audiovisual. Formación universitaria para la creación de contenidos”— situava sobre la taula preguntes fonamentals: com ha de formar la universitat els i les futures creadors de continguts en un entorn globalitzat on la tecnologia redefineix els llenguatges, on la producció i circulació de continguts ja no es poden dissociar de processos tecnològics i on la veracitat i la qualitat de la informació es troben permanentment en qüestió.

Aquest esdeveniment no és una trobada acadèmica més. En el seu caràcter bianual, les jornades serveixen també com a marc per a la assemblea anual d’ATIC, on representants de diverses universitats es reuneixen per intercanviar diagnòstics, compartir experiències d’innovació docent i acordar línies de treball que després es traslladen als plans d’estudi, a la recerca i a les polítiques formatives dels centres. Per això, aquestes jornades tenen un impacte directe més enllà de Pontevedra: influeixen en la programació docent i en els criteris pedagògics de moltes facultats de comunicació.

Un context de canvi i reptes per a la universitat

La importància de les jornades s’entén millor quan es considera la profunda transformació que viu l’ecosistema audiovisual. La irrupció de tecnologia digital, la proliferació de plataformes i formats, i l’expansió de noves pràctiques de creació (del vídeo immersiu a la realitat estesa, de la interactivitat a la narració híbrida) exigeixen un replantejament dels perfils professionals que la universitat ha de formar. Les jornades reivindiquen que l’educació no pot quedar-se enrere d’aquests processos, sinó que ha de liderar, anticipar i integrar la innovació en els currículums.

L’aportació de Telenoika: innovació, recerca i sobirania tecnològica

En aquest escenari, la presència de Telenoika s’ha revelat especialment significativa. El col·lectiu internacional d’art i tecnologia va intervenir en la Mesa Temática 2: “Innovación tecnológica en la producción audiovisual y nuevos formatos”, un dels espais de debat central de les jornades on es van reunir expertes i expertes amb projecció en l’àmbit professional i acadèmic.

La contribució de Telenoika va destacar per situar la tecnologia no només com una eina, sinó com un element conceptual que redibuixa la creació i l’ensenyament audiovisual. Més enllà de l’ús instrumental de software o dispositius, la proposta de Telenoika posa l’accent en que els i les estudiants desenvolupin una comprensió crítica i activa de les infraestructures tecnològiques, potenciïn la seva capacitat d’experimentació i adoptin enfocaments transdisciplinaris. Aquesta visió reflecteix un corrent emergent en l’educació superior que articula innovació, recerca i sobirania tecnològica com a pilars indispensables per formar professionals capaços de navegar i transformar el sector.

Les aportacions de Telenoika han subratllat que les universitats han d’obrir espais per a laboratoris, projectes col·laboratius, residències tecnològiques i metodologies que posin en relació teoria, pràctica i experimentació. Aquest enfocament —en què la creació audiovisual es converteix també en una pràctica de recerca— aporta criteris per evolucionar metodologies docents tradicionals i generar perfils professionals que no només siguin competents tècnicament, sinó també crítics, innovadors i estrategs en l’ecosistema digital actual.

Cap a una universitat de nova generació

La influència de les jornades, i de la presència de Telenoika en particular, es tradueix en impulsar un discurs compartit sobre què ha de ser l’educació audiovisual universitària en els pròxims anys. No es tracta només de reflexionar sobre eines o formats, sinó de repensar els valors i les competències que la universitat promou: resiliència tecnològica, alfabetització crítica de les infraestructures digitals, capacitat d’adaptació a contextos canviants i compromís amb la veritat i la qualitat dels continguts. Aquesta influència es projecta ja en comunitats acadèmiques que exigeixen una transformació curricular centrada en l’experimentació, la recerca i la intersecció entre tecnologia i creativitat. (Titulaciones ATIC)

En conjunt, l’aportació de Telenoika a aquestes jornades representa no només una contribució puntual, sinó la incorporació d’un marc de pensament i pràctica que tindrà repercussions en la formació de les noves generacions de creadors audiovisuals. Aquells estudiants que avui experimenten amb eines i metodologies inspirades en aquest enfocament són els qui, demà, lideraran processos d’innovació i producció en un sector que exigeix constantment noves formes de pensar i fer contingut.

Universitats i institucions participants a les VI Jornades ATIC i la seva rellevància per a l’educació audiovisual

Les VI Jornadas de Formación, Innovación y Empleo ATIC 2025 no són un esdeveniment aïllat, sinó la culminació del treball col·lectiu d’una xarxa àmplia d’universitats que impulsen la reflexió acadèmica sobre la formació en comunicació i audiovisual. Aquestes jornades es desenvolupen en el marc de ATIC, l’Asociación Española de Universidades con Titulaciones en Información y Comunicación, una associació que agrupa decanats, professors i professionals de facultats de comunicació de tot l’Estat i que té com a objectiu promoure i enfortir els estudis universitaris en aquests àmbits.

Qui són els membres d’ATIC?

ATIC reuneix una gran diversitat de facultats i titulacions universitàries d’informació, comunicació audiovisual i camps afins, afectant directament la formació de milers d’estudiants i centenars de docents. La seva estructura com a associació permet que les jornades funcionin com un espai de relació sistemàtica entre institucions acadèmiques, on es comparteixen experiències, s’analitzen tendències i es proposen reformes educatives conjuntes.

Segons el llistat oficial de membres d’ATIC, entre les universitats que formen part de la xarxa es troben:

  • Universidad de Alicante

  • Universidad de Cádiz

  • Universidad de Castilla-La Mancha

  • Universidad Complutense de Madrid

  • Universidad de Extremadura

  • Universidad de Granada

  • Universidad de Murcia

  • Universidad Rey Juan Carlos

  • Universidad de Salamanca

  • Universidad de Sevilla

  • Universidad de Zaragoza

  • Universitat Autònoma de Barcelona

  • Universitat de Barcelona (incloent diverses facultats de comunicació)

  • Universitat de Girona

  • Universitat de Lleida

  • Universitat Oberta de Catalunya (UOC)

  • Universitat Pompeu Fabra

  • Universitat de València

  • Universitat Ramon Llull

  • Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya

  • Universidade de Santiago de Compostela

  • Universidade de Vigo

A més, també formen part institucions amb presència en la docència i recerca de comunicació com Universitat Internacional de Catalunya, ESIC University, Universidad de Navarra, Universitat Jaume I, Universitat Rovira i Virgili, entre moltes altres que integren la xarxa ATIC.

(Nota: aquesta llista és extrapolada de la relació de membres d’ATIC; no existeix un llistat públic de “assistents” per jornades, però la presència d’una universitat en l’associació implica habitualment la participació activa dels seus equips docents en aquesta trobada anual.)

Importància de la participació institucional de les universitats

La participació de tantes universitats i facultats vinculades a titulacions de comunicació converteix aquestes jornades en un fòrum de gran impacte perquè:

  • Permet debatre i alinear criteris sobre què han de dominar els futurs professionals de la comunicació, des de competències tècniques fins a capacitats analítiques i estratègiques en entorns digitals.

  • Facilita l’intercanvi d’experiències i bones pràctiques docents entre facultats, cosa que ajuda a definir noves metodologies que després s’implementen en assignatures, projectes i pràctiques.

  • Posa les institucions en contacte directe amb agents externs (empreses, estudis, col·lectius creatius), enriquint així la visió de què és rellevant per als estudiants i el món professional.

Això vol dir que, quan una universitat com la Universitat de Barcelona o la Universidad Complutense de Madrid participa activament en una taula temàtica o en l’assemblea de l’associació, els seus aportaments —sobre currículums, competències digitals, innovació metodològica o vinculació amb la indústria— poden tenir repercussions en canvis efectius en els plans d’estudi i en les pràctiques educatives dels centres.

Unes jornades clau per a la recerca i la qualitat docent

A més de la presència universitària, les jornades compten amb la contribució de grups d’innovació docent, equips de recerca i col·lectius creatius, els quals aporten punts de vista especialitzats i innovadors sobre reptes com la intel·ligència artificial en el periodisme, la producció audiovisual avançada o les narratives emergents. Aquestes contribucions alimenten el debat entre representants acadèmics i aporten dades, casos i propostes que es tradueixen en documents, publicacions i propostes de política educativa compartides per la xarxa.

Com la influència institucional impacta l’educació universitària

El fet que aquestes jornades reuneixin degans, directors de titulació, investigadors i professors significa que no són només conferències, sinó un espai de governança col·legiada de l’educació superior en comunicació. Les conclusions i línies estratègiques que s’hi discuteixen sovint:

  • incideixen en l’actualització de plans curriculars;

  • inspiran noves assignatures i itineraris formatius (especialment en tecnologia i innovació);

  • posen les bases per a projectes interuniversitaris i publicacions sectorials;

  • i reforcen la xarxa de cooperació entre campus i equips docent/investigadors.

Quan institucions acadèmiques de referència coincideixen en un debat tan central com aquest —sobre l’impacte del digital i l’audiovisual en l’educació— es produeix un efecte multiplicador: les decisions adoptades i les idees compartides a les jornades tendeixen a influir en com s’imparteixen assignatures, com es desenvolupen projectes d’innovació educativa i com s’articula la relació de les universitats amb l’entorn professional i social.

Vídeos de «Com ressuscitar un píxel mort?»

De l’arxiu i la conservació de l’art audiovisual a la seva generació en viu i en temps sincrònic

Campus Telenoika 2025

Diumenge 2 de novembre de 2025   18:00–22:00 h 

Seu de Telenoika
Carrer Magalhães, 54 · 08004 Barcelona (Metro Poble-sec)

 

Entre la memòria digital i la creació en temps real, l’art audiovisual contemporani es mou entre l’arxiu i el directe, entre el registre i la improvisació.

Aquest encontre del Campus Telenoika proposa una reflexió oberta sobre la vida i la mort de la imatge tecnològica: com conservar-la, reinterpretar-la i, potser, fer-la reviure.

A través de conferències, showrooms i sessions live, artistes i investigadors exploraran les estratègies que permeten que un píxel torni a respirar, teixint ponts entre la teoria, la pràctica i l’experiència sensorial.

   

Presentació de la trobada a càrrec de Daniel Miracle.
També presentarà el seu projecte de televisió experimental, desenvolupat en el marc de l’exposició Conectoma: red de redes en el Archivo de Medialab Madrid, amb el suport del Telenoika Campus.

Daniel Miracle aka Neokinok és artista audiovisual i membre del kernel de Telenoika. La seva pràctica explora els límits entre art, tecnologia i mitjans de comunicació. Actualment treballa en escenografies digitals a TV3, és professor a la UOC i desenvolupa projectes com a artista freelance.

Conferència

Visualitzación de bases de datos de archivos de New Media Art como herramienta curatorial

Raquel Caerols
https://www.ucm.es/patrimonio-cultural-siglo21/caerols-mateo-raquel

Professora a la Facultat de Ciències de la Informació i a la Facultat de Belles Arts de la Universidad Complutense de Madrid, Raquel Caerols centra la seva recerca en l’estudi crític de la cibercultura i el New Media Art, analitzant-ne les manifestacions estètiques, les bases tecnològiques i les implicacions socioculturals.

La seva feina se situa en el creuament interdisciplinari entre la teoria de la comunicació, els estudis visuals i les digital humanities, amb especial atenció a les metodologies d’anàlisi de la producció artístic-tecnològica. Una de les seves principals línies de treball explora l’epistemologia de l’arxiu digital i les estratègies de visualització de dades per a la recerca i la pràctica curatorial —àmbit en què ha comissariat l’exposició Conectoma: red de redes en el Archivo de Medialab Madrid.
https://www.ucm.es/exposicionarchivomlm/proyecto-expositivo

 

20:00 h

ToePatch showroom

Presentació de projectes i patches desenvolupats amb TouchDesigner, una eina de creació visual en temps real que combina programació, art digital i interactivitat.

En aquesta sessió explorarem les seves possibilitats expressives a través de dues propostes que mostren diferents maneres d’entendre la generació d’imatges, llum i moviment des de la lògica del node i el flux de dades.

L’activitat inclourà una anàlisi dels processos creatius i tècnics de cada projecte, així com un espai obert de preguntes i intercanvi de coneixement entre artistes i públic. Un punt de trobada per compartir metodologies, inspiracions i visions sobre la creació audiovisual contemporània.

Jud (@Judbernalt)
Hifas – Estètica orgànica i psicodèlica

Jud és artista multidisciplinària, dissenyadora visual i tecnòloga creativa de Barcelona. El seu treball explora la intersecció entre art, tecnologia i narrativa sensorial, combinant programació creativa, new media i live visuals.

Ha col·laborat amb col·lectius com TelenoikaMapping World Lab o Punto Singular, i ha treballat com a VJ en espais com Sala ApoloUpload i Razzmatazz. Actualment co-desenvolupa AlgoLab, un laboratori artístic que investiga les tensions entre tecnologia i societat a través de l’experimentació audiovisual.

Aurora Gasull Alsinet (@auroragasull)
Patches de connexions de nodes

Aurora Gasull, nascuda a Barcelona, és artista visual i violoncel·lista de formació. Després d’una trajectòria inicial en la música de cambra, s’endinsa en la creació visual i s’especialitza en animació per ordinador i síntesi d’imatge.

El seu treball explora l’animació de l’abstracció i la relació entre imatge, so i temps real, creant visuals irrepetibles que dialoguen amb la música en viu. Ha presentat la seva obra en espais com el CCCBMACBAConvent de Sant AgustíFestival Punto y Raya o MUSAC, entre molts altres.

21:00 h

ToeJam session Live

Sessió improvisada de visuals en viu. Els estudiants del taller de TouchDesigner impartit per Aurora Gasull la setmana anterior presentaran els seus projectes.

Visualistes: Hover @webmrx, Oscar, Mariana, Aurora @auroragasull , Fabio, Bernat @cunicode i Jesús @jessarpp.
Música en viu: Raül Costafreda

Raül Costafreda és músic, productor i compositor format al Conservatori del Liceu i a l’ESMUC. Ha desenvolupat una trajectòria eclèctica que abasta el flamenc, el rock, la música mediterrània i l’experimentació sonora.

   

 

Ha treballat amb artistes com Mariona SagarraMaria del Mar Bonet o Neila Benbey, i ha fundat nombrosos projectes com WesakSUK o Lemozine. Actualment dirigeix el seu estudi La Fundición Sonora, on produeix música per a artistes, espectacles i mitjans audiovisuals.

 

 

 

Streaming Audiostellar Campus Telenoika 2025

Explorant l’univers sonor amb intel·ligència artificial

Conferència de Leandro Garber i Agustín Spinetto

Data: 7 de juny de 2025

LLoc: Seu de Telenoika. Carrer Magalhaes 54. 08004 Barcelona

Us convidem a la conferència de Leandro Garber i Agustín Spinetto, artistes multidisciplinaris i co-creadors del projecte Audiostellar, una eina que combina la intel·ligència artificial amb la creació sonora.

Audiostellar permet visualitzar grans arxius de mostres sonores com si fossin constel·lacions, on cada so es representa com un punt en un mapa generat a partir de les seves característiques acústiques. A través d’aquesta interfície interactiva, es poden explorar noves formes de composició i improvisació musical, obrint camins inèdits per a la creació audiovisual.

Garber i Spinetto ens parlaran del seu procés de desenvolupament d’aquesta eina, del seu potencial creatiu i de com el projecte qüestiona les formes tradicionals de fer música, incorporant algoritmes d’aprenentatge automàtic i sistemes de visualització intuïtiva.

     

Agustín Spinetto es un músico licenciado en Artes Electrónicas graduado en la Universidad de Tres de Febrero (UTREF). Luego de ejercer allí como profesor se gradúa de la maestría Creación Musical y Sonora en la Universidad de Artes de Tokio (Geidai – 芸大). Compositor, productor musical e intérprete en conciertos electrónicos, también colabora con artistas visuales montando instalaciones. Junto con Audiostellar Agustín también utiliza sintetizadores modulares y analógicos. Sus performances han tenido lugar en Buenos Aires, Nueva York, Japón, Corea y Austria; en conciertos académicos y en galerías de arte. Actualmente Agustín se desempeña como profesor adjunto en Temple University Japan Campus (TUJ).

Leandro Garber es programador, científico de datos, profesor y artista. Es licenciado en Artes Electrónicas y magisterio en Minería de Datos y Descubrimiento del Conocimiento. Dicta cursos sobre inteligencia artificial aplicada al arte en universidades y otras instituciones. Desde 2018 dirige un equipo de investigación en la UNTREF, en donde nace AudioStellar. Como músico edita discos desde 2007, y se presenta en directo bajo distintas formaciones, acústicas y electrónicas.

https://audiostellar.xyz/

https://agustinspinetto.com/

http://leandrogarber.info/

Una proposta creada amb el suport del Departament de Cultura de la generalitat de Catalunya. Direcció General d’Innovació Digital.

Streaming Àgape Telenoika Campus 2025

Data: 7 de juny de 2025

LLoc: Seu de Telenoika. Carrer Magalhaes 54. 08004 Barcelona

Àgape
.- per començar uns entrants ben afilats.
.- com a missió: llescar les papil.les gustatives i deixar que la saba penetri.
.-ben preparats doncs per un dinar de germanor. ¿Beneïm?

Àgape és un àpat entre amics, un encontre de germanor. Raúl Costafreda (síntesi analògica i guitarra midi) i Aurora Gasull (imatge de síntesi a temps real amb TouchDesigner) proposen un aconteixement sinestèsic entre sons, sabors i imatges, entre oïda, vista i paladar.

Aquesta és la primera col.laboració entre els dos artistes de Barcelona. Un projecte d’experimentació entre artefactes sonors i visuals. Entre edició sonora i edició visual en temps real en la recerca d’un llenguatge propi.

BIOS

Aurora Gasull, Música i cineasta. Barcelona, 1962

Violoncel·lista i integrant de diverses formacions de cambra fins a l’any 1990, en què s’inicia en l’àmbit visual amb la fotografia, el dibuix i la pintura. Atreta pel progrés digital, estudia el Màster de creació musical i tecnologia del so (UPF) i s´especialitza amb el Màster d´animació per ordinador i síntesi d´imatge (UIB). Després d’uns anys de professió activa, inicia l’exploració de la imatge abstracta, primer adoptant la música com a tema i més endavant en una col·lecció de peces silents d’animació pura (Sèrie negra) i diverses peces projectades sobre ceràmica o paper (Tondos de luz, Cançons del bosc, entre d’altres). El 2018 participa al programa de cinema experimental elaborat per la Fundació Juan March (L’abstracció en moviment, 1921-2012), que acompanya l’exposició de Hans Hinterreiter a la seu de Palma i al Museu d’Art Abstracte de Conca. Actualment dona el taller de creació i realització de visuals amb Touchdesigner al convent de Sant Agustí de Barcelona.

«Crec que el que és visual animat és una extensió de la pintura i que la música ens pot guiar en el camí de l’abstracció en el temps. Les eines digitals permeten l’exploració del llenguatge visual com mai havia passat abans, malgrat l’extrema frustració que per ara deparen si les comparem amb l’experiència de tocar un instrument. L’animació és una experiència en un tempo lentíssim: des que comença fins que s’acaba passen dies i setmanes de dedicació. (…) En els darrers anys he començat a treballar amb eines de directe que ofereixen una nova espontaneïtat, ia substituir la pantalla com a suport per a la projecció sobre ceràmica blanca, paper i pedra, materials que revelen l’exhibició dels colors de la llum en una experiència sensible. Potser podré tornar a dubtar i equivocar-me en directe».
http://www.aurora.cat

Raül Costafreda. Músic i compositor. Barcelona, 1970

Raül Costafreda es guitarrista, compositor i productor musical. Té estudis de guitarra clàssica, flamenca harmonia moderna, composició, musicologia, i tecnología del so. Músic eclèctic amb una llarga trajectòria acompanyant a artistes com Mariona Sagarra, Astrid Hadad, Neila Benbey, i realitzant música per televisió, circ i dansa. Desde 2007 produeix música al seu Estudi La Fundició Sonora enregistrant formacions de rock, mediterrània i música electrónica. Ha explorat dins de la música experimental amb diverses formacions com Cili 210 (Urbanaris) de música i poesïa, i espectacles de dansa com Nimph project de Lesya Starr. Dels últims projectes destaquen la performance paleo futurista “Omo” amb l’artista de butoh Horacio Ganem, resultant de la película de mateix nom, on produeix la banda sonora, i la presentació del disc “L’Orient espèss, un viatge oníric de Catalunya a Pèrsia” amb Suk Ensemble amb músics catalans i d’Iran, on fusiona músiques tradicionals i d’avantguarda, i poesïa d’ambdos països.

“Per a mi és molt important que la música estigui viva, tingui un present actiu. Que hi hagi una comunicació activa entre els participants, siguin artistes o públic. Per això la improvisació té molt de sentit, i és dintre de la música experimental on millor s’expressa aquest condicionant. Les eines que hi han a l’abast son meravelloses i creen una simbiosi molt orgànica enrre les màquines i les persones. Treure’n profit i construïr llenguatges nous és obligat.”

https://www.lafundicionsonora.com/raul-costafreda

Una proposta creada amb el suport del Departament de Cultura de la generalitat de Catalunya. Direcció General d’Innovació Digital.

Metrópolis (TVE) Exposició Conectoma

El programa Metrópolis de Televisión Española, referent històric en la difusió de l’art contemporani i les pràctiques audiovisuals experimentals, va dedicar recentment un dels seus capítols a l’exposició Conectoma, una proposta que explora les relacions entre imatge, cervell, tecnologia i percepció en l’era digital. Dins d’aquest marc, el projecte Neokinok, impulsat per Telenoika en el context del Campus Telenoika 2025, va emergir com una de les línies de treball més significatives i estimulants de la mostra.

Conectoma: art, cervell i xarxes de sentit

El concepte de conectoma prové de les neurociències i fa referència al mapa de connexions neuronals del cervell. L’exposició utilitza aquesta idea com a metàfora per pensar les formes contemporànies de producció i circulació d’imatges, dades i relats. En aquest ecosistema híbrid, les obres no només s’exhibeixen: interactuen, s’afecten i es reconfiguren, igual que les neurones en un sistema viu.

Metrópolis va posar l’accent en aquesta dimensió relacional i processual de l’exposició, mostrant com els projectes participants no funcionen de manera aïllada, sinó que construeixen una xarxa de significats compartits. En aquest entramat, Neokinok es presenta com un node especialment actiu, capaç d’articular pràctiques audiovisuals, recerca artística i pedagogia crítica.

Neokinok: arqueologia del cinema i futurs audiovisuals

Neokinok és un projecte de Telenoika que treballa des de la intersecció entre cinema expandit, tecnologies obsoletes i nous formats de creació audiovisual. El seu nom ja apunta a una mirada doble: “neo” com a futur, “kinok” com a evocació de les primeres avantguardes cinematogràfiques i dels dispositius precinematogràfics.

En el context de Conectoma, Neokinok va funcionar com un laboratori viu dins del Campus Telenoika 2025, on artistes, estudiants i investigadors van explorar formes alternatives de produir imatges en moviment. A través de màquines modificades, projectors analògics, sensors digitals i sistemes interactius, el projecte proposa una relectura crítica de la història del cinema i de les seves possibles evolucions.

Metrópolis va destacar especialment aquesta capacitat de Neokinok per connectar passat i futur, mostrant com els dispositius antics, lluny de ser peces de museu, poden convertir-se en eines radicalment contemporànies quan s’insereixen en entorns de recerca col·lectiva.

Campus Telenoika 2025: un espai de connectivitat creativa

El Campus Telenoika 2025 es va configurar com un espai de trobada, formació i producció, on la pràctica artística es combina amb el pensament crític i la innovació tecnològica. En aquest sentit, Neokinok no és només un projecte expositiu, sinó una metodologia: una manera de treballar que aposta per l’experimentació, l’error i la col·laboració.

L’aparició del projecte dins Metrópolis no només valida la seva rellevància artística, sinó que també situa Telenoika dins del mapa internacional de les pràctiques audiovisuals d’avantguarda. La televisió pública es converteix així en un altre node del conectoma, amplificant i redistribuint aquestes experiències cap a un públic molt més ampli.

El projecte Neokinok dins del Campus Telenoika 2025 ha estat possible gràcies a la subvenció de la Direcció General d’Innovació i Cultura Digital del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Aquest suport institucional reconeix la importància de les pràctiques artístiques que treballen en la frontera entre tecnologia, educació i creació, i que contribueixen a construir una cultura digital crítica, oberta i arrelada al territori.

En el context de Conectoma, aquest finançament no és només una qüestió econòmica, sinó una declaració política: apostar per projectes com Neokinok és apostar per una idea de cultura que entén les tecnologies no com a simples eines de consum, sinó com a espais de producció de coneixement i d’imaginació col·lectiva.

Un node clau dins del conectoma cultural

L’aparició de Neokinok a Metrópolis dins del relat de Conectoma confirma que Telenoika i el seu campus no són només un esdeveniment, sinó un veritable node dins del connectoma cultural contemporani. Un lloc on es connecten disciplines, generacions i maneres de pensar el cinema i l’audiovisual.

A través de Neokinok, el Campus Telenoika 2025 demostra que el futur de les imatges no passa només per la innovació tecnològica, sinó per la capacitat de crear xarxes de sentit, memòria i experimentació. Exactament allò que Conectoma i Metrópolis posen en escena: un cervell col·lectiu en permanent construcció.

Telenoika a la Universidad Complutense de Madrid

Arxius, exposicions i recerca a partir de MediaLab Madrid (Conectoma, 2025)

La Universidad Complutense de Madrid (UCM) s’ha convertit en els darrers anys en un dels principals centres de referència per a la preservació i l’activació de pràctiques artístiques i tecnològiques sorgides de l’ecosistema de MediaLab Madrid entre 2002 i 2006. Aquest procés s’articula a través del projecte Conectoma: red de redes en el Archivo de MediaLab Madrid, una iniciativa impulsada per la UCM amb la col·laboració de la Universidad Politécnica de Madrid (UPM) i la Universitat de Salamanca, i finançada per la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología (FECYT). El projecte i la seva exposició es poden consultar a https://www.ucm.es/exposicionarchivomlm/proyecto-expositivo, on es presenta l’arxiu no com un dipòsit estàtic sinó com una infraestructura viva de coneixement.

Conectoma proposa entendre l’arxiu de MediaLab Madrid com una xarxa de relacions entre projectes, persones, tecnologies i contextos, una mena de cartografia cultural que es pot recórrer a través de la base de dades relacional dissenyada pel matemàtic i artista Santiago Ortiz. Aquesta visualització, que funciona alhora com a eina de recerca i com a dispositiu curatorial, permet descobrir com les pràctiques del MediaLab no existien de manera aïllada sinó com a parts d’un sistema complex d’intercanvis entre art, comunicació, ciència i societat. En aquest marc, l’arxiu de MediaLab Madrid, avui accessible a https://archivomedialabmadrid.org, ha passat a formar part del patrimoni tecnocultural de la UCM, que l’ha integrat en els seus programes de recerca, docència i exposició pública.

Entre els projectes documentats a l’arxiu destaca Neokinok.tv, el taller de televisió experimental dirigit per Daniel Miracle que es va desenvolupar entre el 10 i el 16 de setembre de 2003. La seva fitxa dins de l’arxiu pot consultar-se a https://archivomedialabmadrid.org/actividad/neokinok-tv/. Neokinok.tv proposava explorar “el món amplíssim de la comunicació” convidant artistes, col·lectius i públic general a imaginar i construir la seva pròpia televisió mitjançant tecnologies reutilitzades, formats oberts i processos col·laboratius. No es tractava només de produir continguts audiovisuals, sinó de posar en qüestió què podia ser una televisió fora dels circuits comercials i de les jerarquies tradicionals de producció i emissió.

Aquest caràcter experimental i participatiu fa que Neokinok.tv s’inscrigui en una genealogia de pràctiques de crítica mediàtica, reapropiació tecnològica i comunicació comunitària que avui podem llegir com a precedents de molts dels models de mitjans oberts, plataformes de streaming DIY i televisions expandides. La seva importància, tanmateix, no resideix només en els vídeos produïts, sinó en els processos, protocols, dispositius i relacions socials que va activar. Precisament per això, la seva incorporació a l’arxiu de la UCM permet preservar allò que habitualment es perd en l’art mediàtic: el coneixement pràctic i el context tecnosocial de la creació.

És en aquest punt on la relació amb Telenoika adquireix un significat particular. Tot i sorgir en contextos i moments diferents, Neokinok.tv i Telenoika comparteixen una mateixa manera d’entendre els mitjans audiovisuals com a eines d’experimentació col·lectiva, mediació crítica i reapropiació tecnològica. Telenoika, com a plataforma de televisió expandida i pràctiques audiovisuals independents, ha desenvolupat al llarg de dècades una continuïtat metodològica amb experiències com Neokinok.tv, treballant amb tecnologies obsoletes, transmissions no convencionals i comunitats de pràctica. Les seves activitats i projectes actuals es poden seguir a https://telenoika.net.

Aquesta continuïtat no és només conceptual sinó també institucional. L’any 2025, Telenoika participa activament en el procés de recerca i desenvolupament creatiu associat a Conectoma a través del Campus Telenoika 2025, un projecte subvencionat per la Direcció General d’Innovació i Cultura Digital del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. El Campus funciona com un espai de recerca-creació on es treballa amb arxius, tecnologies i pràctiques audiovisuals crítiques, establint un pont directe entre el llegat històric de MediaLab Madrid i les pràctiques contemporànies de televisió experimental.

La coordinació i comissariat de Conectoma estan a càrrec de Raquel Caerols Mateo, professora del Departament de Periodisme i Nous Mitjans de la Facultat de Ciències de la Informació de la UCM, una posició que simbolitza perfectament la naturalesa híbrida del projecte. Caerols ha treballat durant anys en la intersecció entre art, mitjans i recerca acadèmica, i la seva implicació garanteix que Conectoma no sigui només una exposició de Belles Arts, sinó també un dispositiu de pensament crític sobre comunicació, tecnologia i cultura digital. La seva doble adscripció entre Ciències de la Informació i l’àmbit de la pràctica artística crea una sinergia directa amb projectes com Neokinok.tv i Telenoika, que sempre han operat en aquesta zona de contacte entre mitjans, comunitat i experimentació.

L’exposició Conectoma es desplega a la Sala d’Exposicions de la Facultat de Belles Arts de la UCM, però el seu abast va molt més enllà d’un espai expositiu. A través de la visualització de l’arxiu, dels set grans nodes o hitos que estructuren el relat —com ara Banquete 03 – Metabolismo y Comunicación, dins del qual s’inscriu Neokinok.tv— i dels programes educatius associats, Conectoma converteix l’arxiu en una infraestructura compartida entre artistes, estudiants, investigadors i públic. En aquest ecosistema, Neokinok.tv no apareix com un objecte tancat del passat, sinó com una pràctica que pot ser reinterpretada, estudiada i reactivada en el present.

La dimensió més innovadora de Conectoma a la UCM no és només la seva qualitat expositiva, sinó el fet que l’arxiu s’ha convertit en un espai de treball docent i de producció de coneixement. Aquesta manera d’entendre l’arxiu com a infraestructura activa respon a la idea de l’Archivo Vivo Expandido, formulada per Karin Ohlenschläger, que va concebre el projecte com un procés anual de recerca col·lectiva entre professorat i estudiantat de la Facultat de Belles Arts. L’exposició no és, així, un punt de partida sinó la cristal·lització pública d’un llarg procés de lectura, documentació i reinterpretació dels fons del MediaLab Madrid.

En aquest marc, Neokinok.tv va ser escollit com un dels casos d’estudi principals per al treball de l’estudiantat del Màster en Conservació del Patrimoni Cultural de la UCM. El projecte reunia totes les característiques que fan especialment complexa la conservació de l’art mediàtic: dependència de tecnologies específiques, obsolescència de formats, existència de múltiples versions, i sobretot una dimensió social i performativa que no pot ser reduïda a un simple fitxer de vídeo. A partir del material conservat a l’Archivo de MediaLab Madrid —accessible a https://archivomedialabmadrid.org—, els estudiants van reconstruir no només què es va produir, sinó com es va produir Neokinok.tv, quins dispositius s’hi van utilitzar i quines dinàmiques col·lectives el van fer possible.

Aquest treball va combinar recerca documental amb memòria oral, entrevistes i anàlisi tècnica, i va culminar en l’elaboració d’un pla de conservació preventiva per a Neokinok.tv. La televisió experimental de 2003 es va convertir així en un objecte patrimonial tractat amb els mateixos criteris professionals que altres obres d’art mediàtic i variable. Aquesta operació té un valor doble: d’una banda, protegeix un projecte històric; de l’altra, forma els futurs conservadors i investigadores en les problemàtiques reals de la cultura digital.

Els resultats d’aquesta recerca es van presentar públicament el 30 d’abril de 2025 a la I Jornada de Documentación y Conservación de Arte Mediático y Variable, celebrada a l’espai La Trasera de la Facultat de Belles Arts de la UCM. El cartell oficial de la jornada incloïa explícitament “Neokinok.tv, de Daniel Miracle” com una de les sessions centrals del programa, situant el projecte dins del mateix marc que altres obres i autors clau de l’art tecnològic contemporani. Neokinok.tv deixava així de ser només un registre d’arxiu per esdevenir un cas d’estudi acadèmic sobre documentació, obsolescència i preservació de pràctiques mediàtiques.

Pocs dies després, el grup d’estudiants va presentar el “Proyecto Neokinok.tv” en una sessió oberta a la Facultat de Belles Arts, davant d’un públic ampli. La imatge de quatre estudiants assegudes darrere una taula, amb la pantalla projectant el títol del projecte, simbolitza amb claredat el que significa l’Archivo Vivo: Neokinok.tv ja no parla només a través de Daniel Miracle o de la seva documentació original, sinó a través de noves veus que l’analitzen, el contextualitzen i el fan circular en l’espai universitari contemporani.

Aquesta dimensió docent i pública de la recerca connecta directament amb la Facultat de Ciències de la Informació, on Raquel Caerols Mateo desenvolupa la seva activitat com a professora del Departament de Periodisme i Nous Mitjans. El fet que Conectoma estigui comissariat des d’aquest departament, però s’exposi a Belles Arts, crea una tensió productiva entre pràctica artística, teoria de la comunicació i recerca en cultura digital. Neokinok.tv, com a projecte de televisió experimental, ocupa precisament aquest espai híbrid entre mitjà de comunicació i pràctica artística, la qual cosa el converteix en un objecte ideal per ser treballat transversalment per ambdues facultats.

És també en aquest terreny de cruïlla on la presència de Telenoika resulta especialment significativa. Les pràctiques contemporànies de Telenoika, centrades en la televisió expandida, la transmissió col·laborativa i la reactivació d’arxius audiovisuals, dialoguen de manera natural amb el treball acadèmic desenvolupat a la UCM. A través del Campus Telenoika 2025, subvencionat per la Direcció General d’Innovació i Cultura Digital del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Telenoika aporta una capa de pràctica viva a aquest ecosistema universitari, connectant el treball d’arxiu i conservació amb experiències contemporànies de producció i mediació audiovisual.

Tot aquest procés de recerca, docència i col·laboració entre arxiu, estudiants i agents externs es fa visible a la Sala d’Exposicions de la Facultat de Belles Arts de la UCM, on s’ha presentat Conectoma: red de redes en el Archivo de MediaLab Madrid. L’exposició no funciona com una simple mostra documental, sinó com un dispositiu espacial i conceptual que permet al públic experimentar el MediaLab Madrid com una xarxa viva de pràctiques. En aquest espai, les visualitzacions de dades, els materials físics de l’arxiu —discs durs, CD, DVD, documents, fotografies— i els dispositius audiovisuals conviuen amb els resultats de la recerca universitària, creant una continuïtat entre passat i present.

La presència de Neokinok.tv dins de Conectoma no és, per tant, la d’una peça aïllada, sinó la d’un node dins del conectoma del MediaLab. El projecte apareix vinculat al node Banquete 03 – Metabolismo y Comunicación, on es poden traçar les seves connexions amb altres iniciatives que exploraven la comunicació com a procés físic, social i tecnològic. Aquesta contextualització permet entendre Neokinok.tv no només com una experiència de televisió experimental, sinó com una forma de pensament en xarxa, on la comunicació és una pràctica col·lectiva que metabolitza tecnologia, cossos i discursos.

La manera com l’arxiu es presenta a la sala respon també a una voluntat pedagògica clara. L’espectador no és convidat només a mirar, sinó a navegar, relacionar i interpretar. Aquesta mateixa lògica és la que ha estructurat el treball de l’estudiantat de màster sobre Neokinok.tv, convertint la recerca en un procés obert que culmina en una exposició pública. La UCM, a través de les seves dues facultats implicades —Belles Arts i Ciències de la Informació—, ha aconseguit així un espai de trobada on la conservació de l’art mediàtic, la teoria de la comunicació i la pràctica audiovisual experimental es retroalimenten.

En aquest context, la figura de Raquel Caerols Mateo resulta clau. Com a professora del Departament de Periodisme i Nous Mitjans de la Facultat de Ciències de la Informació i com a comissària de Conectoma, Caerols ha articulat un projecte que connecta arxiu, pràctica artística i recerca en cultura digital. La seva trajectòria en el camp de l’art, els mitjans i la mediació cultural ha permès que Conectoma funcioni com un veritable pont institucional entre la universitat i els ecosistemes independents de creació, com el que representa Telenoika.

La participació de Telenoika a través del Campus Telenoika 2025, amb el suport de la Direcció General d’Innovació i Cultura Digital del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, reforça aquesta dimensió de pont entre arxiu i pràctica viva. Mentre la UCM activa el passat de MediaLab Madrid a través de l’arxiu i la docència, Telenoika aporta un present en moviment, basat en l’experimentació audiovisual, la transmissió col·lectiva i la reactivació de tecnologies i formats. Aquesta aliança permet que Neokinok.tv sigui llegit no com una peça fossilitzada, sinó com una baula d’una cadena de pràctiques que continua produint sentit avui.

El recorregut de Neokinok.tv des del MediaLab Madrid de 2003 fins a la UCM de 2025 mostra amb claredat com una pràctica nascuda en un context de creació comunitària pot esdevenir objecte de conservació, de recerca i de formació universitària sense perdre la seva dimensió crítica i experimental. Alhora, la seva connexió amb Telenoika evidencia que l’arxiu no és el final de la història, sinó un punt d’arrencada per a noves formes de producció i mediació cultural.

A través de Conectoma, la UCM ha posat en marxa un model en què l’arxiu, l’aula i la sala d’exposicions formen un mateix ecosistema. En aquest ecosistema, projectes com Neokinok.tv i plataformes com Telenoika deixen de ser només referències històriques o actors externs per convertir-se en agents actius de producció de coneixement, capaços de connectar generacions, disciplines i tecnologies. Aquesta és, potser, la principal aportació de Conectoma: demostrar que el patrimoni tecnocultural no és una col·lecció d’objectes morts, sinó una xarxa de pràctiques vives que, quan s’activa des de la universitat, pot continuar transformant la manera com pensem, fem i compartim els mitjans.

   

 

Neokinok.tv com a cas d’estudi de conservació d’art mediàtic a la Universidad Complutense de Madrid

El treball d’Irene Serrano Ovejero, Clara García Sánchez, Liane Fernández Bouscant i Catalina Jiménez, en el marc de Conectoma i del Campus Telenoika 2025

Arxiu, universitat i mediació tecnocultural

El 30 d’abril de 2025, la Facultad de Bellas Artes de la Universidad Complutense de Madrid (UCM) va acollir la I Jornada Documentación y Conservación de Arte Mediático y Variable, una trobada acadèmica orientada a abordar els reptes de preservació, documentació i transmissió de pràctiques artístiques basades en tecnologies, processos i formats no estables. L’esdeveniment, organitzat en el marc del Máster Universitario en Conservación del Patrimonio Cultural de la UCM, es va celebrar a l’espai La Trasera i es va desenvolupar en paral·lel a l’exposició Conectoma: red de redes en el Archivo de MediaLab Madrid, instal·lada a la sala d’exposicions de la mateixa facultat.
https://www.ucm.es/masterconservacion/noticias/74539

En aquest context, Neokinok.tv, projecte de televisió experimental creat per Daniel Miracle l’any 2003 dins de MediaLab Madrid, va ser activat com a cas d’estudi de conservació i mediació contemporània. El treball va ser desenvolupat per Irene Serrano Ovejero, Clara García Sánchez, Liane Fernández Bouscant i Catalina Jiménez, estudiants del màster, que van presentar públicament un pla de conservació preventiva de l’obra. Aquest procés formava part del Campus Telenoika 2025, un projecte de recerca i mediació tecnocultural impulsat per Telenoika (https://telenoika.net) i subvencionat per la Direcció General d’Innovació i Cultura Digital del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
https://es.linkedin.com/posts/catalina-jim%C3%A9nez-63963820a_hace-unas-semanas-participamos-en-la-i-activity-7330901176101531649-4s-r

Neokinok.tv forma part de l’Archivo de MediaLab Madrid, preservat actualment per la UCM com a patrimoni científic, tècnic i cultural. En aquest arxiu, el projecte apareix documentat com a col·lectiu i com a taller dirigit per Daniel Miracle, orientat a la reapropiació crítica del mitjà televisiu, la producció col·laborativa i la mediació comunitària.
https://archivomedialabmadrid.org/persona/neokinok-tv/

L’exposició Conectoma proposa llegir aquest fons no com una col·lecció tancada, sinó com una xarxa de relacions que pot ser reactivada a través de recerca, docència i pràctica artística. Aquesta concepció connecta directament amb l’Archivo Vivo Expandido, metodologia desenvolupada en el projecte que entén l’arxiu com un espai on es produeix coneixement mitjançant la interacció entre estudiants, docents, artistes i públics.
https://tribuna.ucm.es/news/conectoma-exposicion-medialab-madrid-facultad-bellas-artes-ucm

És en aquest marc que Neokinok.tv es transforma, de registre històric, en objecte actiu de recerca i conservació, en diàleg amb pràctiques contemporànies de televisió experimental i arxius audiovisuals vius.

La implicació de Telenoika és clau per entendre aquesta activació. Des de fa més de dues dècades, Telenoika ha desenvolupat projectes de televisió expandida, arxius audiovisuals, educació oberta i mediació tecnològica crítica, treballant amb formats, tecnologies i comunitats molt pròximes a les que van donar lloc a Neokinok.tv.
https://telenoika.net

El Campus Telenoika 2025 articula aquesta trajectòria en un programa de recerca, formació i producció de coneixement al voltant de la imatge digital, els mitjans experimentals i la preservació de pràctiques tecnoculturals. La inclusió del cas Neokinok.tv dins d’aquest marc permet establir una continuïtat entre les pràctiques històriques de MediaLab Madrid i els models contemporanis de televisió crítica i arxiu viu que impulsa Telenoika, ara en col·laboració amb la UCM i dins d’un projecte amb suport institucional de la Generalitat de Catalunya.

Segons la documentació publicada per Catalina Jiménez, el grup va presentar un “plan de conservación preventiva para la obra neokinok.tv del artista Daniel Miracle”, desenvolupat col·lectivament i sota la direcció d’Esther Moñivas Mayor, responsable acadèmica del màster.
https://es.linkedin.com/posts/catalina-jim%C3%A9nez-63963820a_hace-unas-semanas-participamos-en-la-i-activity-7330901176101531649-4s-r

En l’àmbit de l’art mediàtic i variable, aquest tipus de pla no es limita a la preservació material, sinó que defineix condicions de reactivació, criteris de muntatge, estratègies de documentació i protocols per afrontar l’obsolescència tecnològica. En el cas de Neokinok.tv, això implica treballar amb un projecte basat en televisió experimental, maquinari, programari i dinàmiques col·laboratives, és a dir, amb una obra que existeix sobretot com a procés i sistema.

La presentació pública del “Proyecto Neokinok.tv” durant la Jornada va convertir aquest treball en un acte de mediació cultural, posant en diàleg l’estudiantat, el públic i l’arxiu. Aquesta dimensió pública s’inscriu plenament en la lògica de Conectoma i del Campus Telenoika, on la recerca no es tanca en l’aula sinó que es projecta cap a l’espai expositiu i el debat col·lectiu.
https://bellasartes.ucm.es/file/bellasartes-memoria-2024-25

D’aquesta manera, Neokinok.tv esdevé simultàniament obra, document, objecte de conservació i eina pedagògica, activada per una constel·lació d’institucions i agents que inclou la UCM, Telenoika i la Generalitat de Catalunya.

El treball d’Irene Serrano Ovejero, Clara García Sánchez, Liane Fernández Bouscant i Catalina Jiménez demostra com una obra sorgida del context experimental de MediaLab Madrid pot ser reactivada, estudiada i projectada cap al futur gràcies a la convergència entre arxiu universitari (UCM), pràctiques de mediació contemporànies (Telenoika) i polítiques públiques de suport a la innovació cultural (Generalitat de Catalunya).

En aquest sentit, Neokinok.tv deixa de ser un objecte del passat per convertir-se en un motor de producció de coneixement tecnocultural viu, situat entre la memòria i la pràctica, entre l’arxiu i la televisió experimental del present.

Recerca tecnopolítica de projectes de comunicació experimental de Telenoika desenvolupats per Neokinok

Arqueologia dels mitjans, televisió tàctica i sobirania tecnològica.NEOKINOK.TV a TELENOIKA

Un projecte de recerca dintre del projectes de Campus Telenoika 2025

Fonaments i marc

1.1. Neokinok.TV com a investigació sobre la televisió

Neokinok.TV no neix com un canal de televisió, sinó com una investigació sobre què és realment la televisió quan deixem de reduir-la a un simple flux de continguts. Des del seu origen l’any 1998, i ben aviat entra dins l’ecosistema de Telenoika, el projecte es concep com una infraestructura experimental on la televisió és desmuntada, reconstruïda i posada a prova com a sistema tècnic, polític i cultural. En lloc de preguntar-se què s’emet, Neokinok es pregunta com s’emet, amb quines tecnologies, sota quines regulacions, amb quins protocols i amb quines relacions de poder. Aquesta manera de treballar situa el projecte en una genealogia crítica que connecta el videoart, el media activism i el que avui coneixem com a arqueologia dels mitjans: una pràctica que no tracta la tecnologia com a neutral ni com a obsoleta, sinó com a un camp de conflicte on es decideix qui pot parlar, qui pot veure i qui pot transmetre.

1.2. Telenoika com a infraestructura cultural crítica

Aquesta mirada només és possible dins del marc de Telenoika, que des de principis del segle XXI opera com una infraestructura cultural dedicada a la reapropiació col·lectiva de les tecnologies audiovisuals. Telenoika no funciona com un estudi de producció ni com un centre d’art convencional, sinó com un laboratori obert on càmeres, sistemes d’emissió, software i dispositius electrònics són entesos com a eines pedagògiques i polítiques. Neokinok.tv, dintre de Telenoika, s’inscriu en uan constel·lació paral·lela a les ràdios lliures, els col·lectius de televisió independent nord-americans com Paper Tiger TV o Deep Dish Television, i més endavant les xarxes d’Indymedia i els hacklabs europeus. Però Telenoika manté una especificitat fonamental: la seva insistència a intervenir en el cor del sistema audiovisual del segle XXI, dintre d’aquest ecosistema, també s’intervé dintre de l’espectre radioelèctric i la televisió com a infraestructura material. Neokinok.TV és una de les expressions d’aquesta visió, perquè converteix la televisió mateixa en un espai de recerca, en lloc d’acceptar-la com un mitjà donat, ademés d’obrir un mitjà de comunicació a la seva audiència i fer-la participar. 

1.3. Neokinok.TV com a plataforma mòbil i laboratori de mitjans

El projecte s’inicia públicament a la galeria Cruce de Madrid i després a Tecla Sala, a l’Hospitalet de Llobregat, l’any 1998, però aviat es transforma en una plataforma mòbil que viatja per museus, centres d’art i contextos socials diversos. A la Biennal de Pontevedra (2000), a La Capella de Barcelona (2002), a l’EACC de Castelló (2002) o a Medialab Madrid durant el projecte Banquete (2003), Neokinok no es presenta com una obra acabada, sinó com una televisió en procés, una infraestructura que es pot muntar i es desmuntar, que integra càmeres, cintes VHS, moduladors RF, sistemes d’edició automàtica i plataformes web. En aquests espais, el públic no només mira pantalles, sinó que veu els cables, els racks d’electrònica i els dispositius que fan possible el flux audiovisual, convertint la televisió en una instal·lació tecnopolítica on el mitjà deixa de ser invisible. Un document visual d’aquesta etapa es pot veure en el vídeo de l’exposició de Neokinok a l’EACC el 2002, on la televisió apareix literalment desplegada com una arquitectura de senyals i dispositius:
https://www.dailymotion.com/video/xgee1

1.4. Televisió, arqueologia dels mitjans i obsolescència activa

Aquesta manera d’exposar la televisió com a aparell connecta Neokinok amb la tradició del cinema expandit i del videoart estructuralista, però també amb la teoria contemporània de l’arqueologia dels mitjans, que proposa estudiar les tecnologies no com una successió lineal de millores, sinó com una sèrie de camins possibles, molts dels quals van quedar interromputs per raons econòmiques o polítiques. Quan Neokinok treballa amb VHS, vídeo compost, banda base o senyals RF, no ho fa per nostàlgia, sinó per reobrir aquests camins i explorar quines altres formes de televisió podrien haver existit —i encara poden existir— fora del model corporatiu dominant.

1.5. Televisió, poder i context mediàtic als anys noranta

Aquest treball té una dimensió clarament política. A finals dels anys noranta, la televisió està fortament controlada per grans conglomerats mediàtics i per estructures estatals que regulen l’accés a l’espectre radioelèctric. L’audiència és un subjecte passiu i la producció està centralitzada. En aquest context, Neokinok i Telenoika construeixen una televisió híbrida que combina emissions analògiques amb plataformes digitals i streaming experimental, operant simultàniament dins i fora del sistema. L’emissió de Neokinok des de Collserola l’any 1999, documentada en aquest vídeo
https://www.dailymotion.com/video/xfmbo
mostra com una televisió experimental pot inserir-se literalment en l’espai radioelèctric metropolità, coexistint amb canals comercials i revelant que l’espectre no és un espai natural, sinó un territori regulat i disputat. Aquesta experiencia es va mostrar a la Bienal de Pontevedra l’any 2000 i al Museu d’Electrografía de Cuenca al 2001.

1.6. Tactical media i teoria material dels mitjans

En aquest sentit, Neokinok també s’inscriu en el que els teòrics Geert Lovink i David Garcia van anomenar tactical media: intervencions temporals, situades i oportunistes dins de sistemes de comunicació dominants. Les emissions de Neokinok, les ocupacions de freqüència i les plataformes web pròpies no tenen com a objectiu crear una televisió alternativa estable, sinó demostrar que una altra televisió és tècnicament i políticament possible. Això converteix Neokinok, dins l’ecosistema Telenoika, en una forma de teoria material dels mitjans: una pràctica que pensa la televisió no escrivint sobre ella, sinó reconstruint-la i fent-la funcionar d’una altra manera.ç

La televisió com a aparell: RF, VHS, banda base i bricolatge electrònic

2.1. De la caixa negra a la màquina oberta

Una de les operacions centrals de Neokinok.TV dins l’ecosistema Telenoika és transformar la televisió de caixa negra a màquina oberta. A la televisió comercial, la infraestructura tècnica està amagada darrere de carcasses industrials, interfícies amigables i processos automatitzats que oculten el funcionament real del sistema. Neokinok fa exactament el contrari: exposa la televisió com una concatenació de dispositius materials —càmeres, magnetoscopis, moduladors, amplificadors, antenes, mescladors, servidors— que poden ser tocats, modificats i fins i tot sabotats.

A les instal·lacions de Neokinok a La Capella o Medialab Madrid, l’audiència no només veia pantalles, sinó racks d’electrònica, piles de cintes VHS, cables RF i monitors de control. La televisió apareixia literalment com una arquitectura de senyals. Aquesta exposició del dispositiu connecta amb la tradició del cinema expandit i del videoart tecnològic, però també amb la cultura hacker, on entendre una màquina vol dir poder-la transformar.

Neokinok a Medialab Madrid
https://www.dailymotion.com/video/x9lgl

A La Capella de Barcelona dintre de l’exposició “L’espectador com espectacle”, al febrer de 2002, es va crear una televisió televisió de barri que il·luminava tot el districte Centre de la ciutat. VA ser molt notoria la participació de Telenoika en aquesta experiència.

2.2. Vídeo analògic, banda base i materialitat del senyal

Neokinok treballa deliberadament amb vídeo analògic en banda base i vídeo compost, formats que precedeixen la compressió digital i l’abstracció del senyal en dades. En aquests sistemes, el vídeo és un corrent elèctric continu que pot ser mesurat, desviat, distorsionat i mesclat físicament. Aquesta materialitat permet una relació directa amb la imatge: soroll, interferències i errors formen part del llenguatge.

Aquest tipus de vídeo connecta Neokinok amb una genealogia de l’art electrònic que inclou Nam June Paik, Steina i Woody Vasulka, Wolf Vostell i altres artistes que van treballar amb el senyal com a matèria escultòrica. Però a diferència del museu, Neokinok posa aquest vídeo en circulació dins d’un sistema televisiu real, convertint el senyal analògic en una eina política.

NEOKINOK EACC 2002
https://www.dailymotion.com/video/xgee1

2.3. RF analògica i reapropiació de l’espectre

Un dels gestos més radicals de Neokinok és la seva intervenció directa en la radiofreqüència analògica (RF). En lloc de limitar-se a circuits tancats, el projecte construeix emissores de televisió de baix cost a partir de tecnologia de recepció modificada, invertint la seva funció original. Això permet emetre dins de l’espectre televisiu real, ocupant canals i coexistint amb emissores comercials.

Aquesta pràctica revela que la televisió no és només una pantalla, sinó una infraestructura de radiació electromagnètica regulada per l’Estat. En emetre des de llocs com Collserola el 1999, Neokinok demostra que l’accés a l’espectre no és una qüestió tècnica, sinó política.

Emissió Neokinok Collserola, 1999
https://www.dailymotion.com/video/xfmbo

2.4. VHS, magnetoscopis i televisió com a memòria material

El VHS ocupa un lloc central en l’ecosistema de Neokinok. Lluny de ser un format mort, el VHS és utilitzat com a sistema d’arxiu, edició i emissió. Les cintes es reprodueixen, es tornen a gravar, es degraden i acumulen història. Aquesta degradació no és un problema, sinó una forma de memòria material.

Neokinok utilitza magnetoscopis VHS per crear videomatons, sistemes de bucle, bancs d’imatges i fluxos de programació que barregen passat i present. Això converteix l’arxiu en una cosa viva, que entra i surt del directe.

Videomatón amb VHS
https://www.dailymotion.com/video/x9lgl

2.5. Bricolatge electrònic i sobirania tècnica

Neokinok rebutja la dependència de sistemes comercials tancats i construeix les seves pròpies eines. Emissores RF, mescladors, sistemes d’edició automàtica i interfícies són fabricats amb electrònica discreta, sense microprocessadors programables, a partir de components accessibles. Aquesta pràctica de bricolatge electrònic connecta amb el do it yourself, la cultura hacker i el critical engineering.

Per a Telenoika, construir tecnologia no és només una qüestió tècnica, sinó una pràctica de sobirania: entendre una màquina és no dependre d’ella. Aquesta sobirania tècnica és el que permet que Neokinok existeixi fora del mercat i de les plataformes propietàries.

2.6. De l’analògic al digital: sistemes híbrids

Tot i el seu arrelament en tecnologies analògiques, Neokinok no rebutja el digital. Al contrari, construeix sistemes híbrids que combinen RF, VHS i banda base amb plataformes web i streaming. Aquesta hibridació permet que una emissió analògica local pugui circular globalment per Internet.

Aquesta arquitectura híbrida anticipa el món contemporani de plataformes i streaming, però amb una diferència fonamental: aquí la infraestructura és visible i controlable per la comunitat.

Web Neokinok (2005, arxivat)
https://web.archive.org/web/20090224152202/http://neokinok.tv/index.php?page=Col%C2%B7lectiu+Neokinok.tv

 

Televisió tàctica, ocupació de l’espectre i intervenció política

3.1. La televisió com a territori en disputa

Per a Neokinok.TV i Telenoika, la televisió no és només una tecnologia de representació, sinó un territori polític. L’espectre radioelèctric —les freqüències per on viatgen les emissions— és un recurs natural escàs que ha estat històricament apropiat per l’Estat i pel mercat. A finals dels anys noranta, aquest espectre està repartit entre televisions públiques, corporacions privades i operadors comercials, deixant fora qualsevol iniciativa comunitària o experimental.

Neokinok intervé precisament en aquest nivell estructural: no demana permís per existir dins del sistema simbòlic de la televisió, sinó que irromp en el seu espai físic. Emetre és ocupar una part de l’aire. Aquesta ocupació converteix cada emissió en un acte polític, en una reivindicació material del dret a comunicar.

Aquest gest connecta Neokinok amb les tradicions de la ràdio pirata, la televisió lliure italiana, el moviment Telestreet i el media activism europeu, però amb una sofisticació tècnica que li permet operar dins de contextos artístics i institucionals sense perdre el caràcter de confrontació.

Emissió Neokinok a Collserola (1999)
https://www.dailymotion.com/video/xfmbo

3.2. Tactical media i intervencions situades

Les pràctiques de Neokinok s’inscriuen clarament dins del que Geert Lovink i David Garcia van definir com a tactical media: intervencions temporals, flexibles i oportunistes dins de sistemes de comunicació dominants. Neokinok no intenta crear una televisió alternativa estable que competeixi amb els grans canals, sinó que crea fissures en el sistema, moments d’excepció on es fa visible que la televisió podria funcionar d’una altra manera.

A exposicions com La Capella, EACC Castelló o Medialab Madrid, les emissions de Neokinok sovint operaven en una zona grisa legal: permisos sol·licitats que no s’atorgaven, ocupacions temporals de canals, retransmissions que coexistien amb televisions comercials. Aquestes accions no eren errors, sinó part del projecte: demostrar que la regulació de l’espectre és una forma de control cultural.

Neokinok converteix així l’exposició artística en una zona autònoma temporal, on la televisió pot ser reconfigurada.

NEOKINOK EACC 2002
https://www.dailymotion.com/video/xgee1

3.3. L’exposició com a infraestructura d’emissió

Un dels aspectes més singulars del projecte és la manera com utilitza els espais d’art com a infraestructures de telecomunicació. Museus i centres d’art, habitualment dedicats a mostrar objectes, esdevenen nodes d’una xarxa televisiva. Antenes, emissores, càmeres i servidors s’instal·len dins les sales, transformant-les en estudis i centres d’emissió.

A Medialab Madrid, durant els anys 2002–2006, Neokinok va construir una de les seves infraestructures més completes, combinant edició automàtica, RF analògica i plataformes web. Això permetia que el que passava dins l’espai expositiu circulés tant per televisió terrestre com per Internet, dissolent la frontera entre públic presencial i audiència remota.

Medialab Madrid, Banquete (2003)
https://www.dailymotion.com/video/x9lgl

3.4. Legalitat, il·legalitat i fricció institucional

Neokinok no opera des d’una il·legalitat romàntica, sinó des d’una fricció conscient amb el marc legal. Els permisos que es demanen i no arriben, les freqüències que s’ocupen temporalment, els buits reguladors que s’exploten formen part d’una estratègia que busca fer visibles les contradiccions del sistema mediàtic.

L’espectre radioelèctric és formalment públic, però de facto està governat per l’Estat i assignat a actors econòmicament poderosos. En emetre sense ser una corporació ni una televisió pública, Neokinok revela que allò que anomenem “televisió pública” és en realitat televisió estatal, i que la ciutadania no té un accés real als mitjans de radiodifusió.

Aquest tipus de fricció és un component central del projecte Telenoika, que entén la tecnologia com un camp de negociació política.

3.5. Televisió experimental com a crítica institucional

Neokinok no critica la televisió només des de fora, sinó que ho fa des de dins del seu propi funcionament. En ocupar freqüències, construir emissores i produir fluxos reals, el projecte no es limita a representar una crítica, sinó que la materialitza.

Això situa Neokinok en una tradició de crítica institucional pròpia de l’art contemporani, però aplicada a la infraestructura mediàtica. No es tracta de dir que la televisió és un problema, sinó de mostrar com funciona i quines alternatives tècniques i polítiques podrien existir.

 

Cos, subjectivitat i televisió encarnada

4.1. La crisi de la mirada objectiva

Una de les operacions més radicals de Neokinok.TV és la destrucció de la ficció d’objectivitat que ha definit històricament la televisió informativa. La televisió convencional construeix la seva autoritat a partir de la desaparició del cos que mira: la càmera sembla una finestra neutra al món. Neokinok, en canvi, retorna el cos a la imatge. A través de càmeres integrades en cascos, el projecte produeix una televisió en primera persona, inestable, fragmentada i visceral, on cada pla porta la marca física de qui el produeix.

Aquesta estratègia no és només estètica, sinó epistemològica. Segons la teoria del coneixement situat de Donna Haraway, no existeix cap punt de vista neutral: tot saber està ancorat en un cos, una posició i unes condicions materials. Neokinok aplica aquest principi a la televisió, convertint cada imatge en una declaració sobre qui mira, des d’on mira i amb quina tecnologia mira.

Metatv a BTV, 2000
https://www.dailymotion.com/video/xfv9e

 

4.2. Càmeres-casc i televisió en primera persona

Les càmeres-casc utilitzades per Neokinok no només alliberen la càmera del trípode, sinó que la converteixen en una extensió del cos. El moviment del cap, la respiració, els girs sobtats i fins i tot la fatiga esdevenen part del llenguatge visual. Aquesta televisió corporal connecta amb el videoart performatiu, amb les pràctiques de wearable media i amb experiències de televisió subjectiva que rarament han tingut espai en els mitjans comercials.

En contextos com Medialab Madrid o les emissions a Barcelona, aquestes càmeres produïen una narrativa que no podia ser planificada: la realitat entrava al sistema amb totes les seves irregularitats. Això trencava la lògica de control editorial pròpia de la televisió hegemònica i obria l’espai a una televisió del present immediat.

4.3. Multiplicitat de mirades i col·lectivitat

Neokinok no utilitza una sola càmera-casc, sinó moltes. Això genera una televisió de mirades múltiples, on no hi ha un punt de vista centralitzat. L’edició automàtica combina aquestes perspectives, creant un flux que reflecteix la pluralitat de cossos i posicions.

Aquesta estructura multiperspectiva té una dimensió política: desmantella l’autoritat d’una única veu i la substitueix per una constel·lació de subjectivitats. Aquesta lògica connecta amb pràctiques de televisió comunitària, però també amb teories contemporànies sobre la producció col·lectiva del coneixement.

4.4. El cos com a interfície tecnològica

En Neokinok, el cos no és només el que és representat, sinó el que opera la tecnologia. Les càmeres-casc, els micròfons portàtils i els dispositius de transmissió converteixen el cos en una interfície. Aquesta idea s’inscriu en una genealogia que inclou artistes com Stelarc, els experiments de cyborg art i les pràctiques de biohacking, però amb una diferència clau: aquí no es tracta de millorar el cos, sinó de fer visible la seva relació amb la infraestructura mediàtica.

Neokinok mostra que tota televisió és una tecnologia corporal: algú sosté una càmera, algú parla davant un micròfon, algú ocupa un espai. En fer això explícit, el projecte trenca amb la il·lusió de neutralitat del mitjà.

 

4.5. De la televisió vigilada a la televisió compartida

És especialment rellevant comparar les càmeres-casc de Neokinok amb les body cams policials o amb els dispositius de vigilància contemporanis. Tot i que utilitzen tecnologies semblants, les lògiques són oposades. Les body cams serveixen per enregistrar i controlar; les càmeres-casc de Neokinok serveixen per compartir el punt de vista i redistribuir la capacitat de mirar.

En l’ecosistema Telenoika, aquesta diferència és fonamental: la tecnologia no és una eina de control vertical, sinó una pràctica horitzontal de producció de realitat.

 

Edició automàtica, televisió generativa i lògica algorítmica

5.1. De la programació a l’emergència

La televisió convencional està basada en una idea fonamental: la programació. Un conjunt de responsables decideix què s’emet, en quin ordre i durant quant de temps. Aquest model, heretat de la ràdio i de la indústria del cinema, converteix la televisió en una estructura jeràrquica on el poder editorial és centralitzat. Neokinok.TV desmantella aquesta lògica substituint-la per una televisió de flux emergent, on la programació no és dissenyada, sinó generada.

Els sistemes d’edició multicanal automàtica desenvolupats dins l’ecosistema Telenoika connecten múltiples fonts —càmeres en directe, cintes VHS, arxius digitals, senyals remots, vídeos procedents d’Internet— i les recombinen en temps real. El resultat no és un programa, sinó un ecosistema audiovisual en moviment constant. Aquest flux no pot ser previst del tot: es comporta com un sistema complex, on petites variacions produeixen canvis inesperats.

Aquest tipus de televisió connecta Neokinok amb les pràctiques de live cinema, amb l’art generatiu i amb el cinema estructural, però també anticipa un aspecte clau de la cultura digital contemporània: el fet que la major part del que veiem ja no està programat per persones, sinó seleccionat i ordenat per sistemes automàtics.

Programació i edició multicanal Neokinok
https://www.dailymotion.com/video/x9lgl

 

5.2. Algoritmes abans de les plataformes

Tot i que Neokinok no utilitza algoritmes en el sentit informàtic modern, els seus sistemes d’edició automàtica funcionen com una televisió algorítmica primitiva. Les regles de combinació, la selecció de fonts i els temps de transició configuren una lògica que decideix què apareix a la pantalla. La diferència fonamental amb plataformes com YouTube, Netflix o TikTok és que aquí aquestes regles són visibles, modificables i col·lectives.

A les plataformes corporatives, els algoritmes són opacs i dissenyats per maximitzar el temps de visualització i el benefici econòmic. A Neokinok, en canvi, els sistemes automàtics estan dissenyats per produir relacions inesperades entre imatges, per generar fricció, per revelar estructures. És una televisió que no vol capturar l’atenció, sinó activar la percepció crítica.

Aquest contrast converteix Neokinok en una mena de laboratori prehistòric de la cultura algorítmica actual, on és possible veure què podria haver estat una televisió automatitzada no governada pel capital.

5.3. Edició com a política

A Neokinok, editar no és només una operació estètica, sinó una decisió política. Decidir quina imatge entra al flux, quina desapareix i com es relacionen és una manera de produir realitat. En automatitzar aquest procés, el projecte fa visible que tota televisió és sempre una màquina de selecció.

Els sistemes multicanal de Neokinok mostren que no hi ha neutralitat possible en la televisió: fins i tot un sistema automàtic porta implícites unes regles. Però en fer aquestes regles visibles i obertes, Telenoika permet que la comunitat les qüestioni, les modifiqui i les reapropiï. Aquesta obertura connecta amb la cultura del programari lliure i amb el moviment del critical making, on construir és una forma de pensar.

 

 

5.4. Arxiu viu i temps no lineal

Una conseqüència directa de l’edició automàtica és la dissolució de la frontera entre arxiu i directe. Les cintes VHS, els enregistraments antics, els vídeos recents i les imatges en temps real entren tots al mateix flux. El passat no és una cosa tancada: pot aparèixer sobtadament enmig del present.

Aquest model de temps no lineal connecta Neokinok amb pràctiques de found footage, amb el cinema d’arxiu experimental i amb la teoria de l’arqueologia dels mitjans, on el passat no està darrere nostre, sinó dins del present tecnològic.

5.5. Televisió com a sistema complex

Des de la perspectiva de la teoria dels sistemes, Neokinok funciona com un sistema complex adaptatiu. Fonts, regles, dispositius i persones interactuen produint un comportament global que no pot ser reduït a cap element individual. Això trenca amb la idea de televisió com a producte i la converteix en un procés.

Aquesta manera d’entendre la televisió connecta amb les pràctiques de Telenoika com a infraestructura oberta: no es tracta de controlar el flux, sinó de crear les condicions perquè emergisquin formes inesperades de comunicació.

Internet, streaming i cultura oberta

6.1. Abans de YouTube: la televisió a la xarxa com a territori obert

Quan Neokinok.TV comença a experimentar amb la distribució per Internet a principis dels anys 2000, el vídeo en línia encara no és una indústria. No existeixen plataformes centralitzades com YouTube, Netflix o Twitch. En aquest context, Telenoika i Neokinok construeixen les seves pròpies infraestructures de vídeo sota demanda i streaming, utilitzant servidors propis, protocols experimentals i programari lliure. Aquest gest no és simplement tècnic: és una declaració política sobre qui controla la circulació de les imatges.

Aquestes primeres plataformes permetien pujar vídeos, consultar arxius i fer retransmissions en directe, creant una televisió distribuïda que no depenia ni de canals comercials ni de corporacions digitals. Aquesta manera de treballar connecta Neokinok amb projectes com Indymedia, les primeres ràdios per Internet i els experiments de peer-to-peer cultural, però amb una diferència clau: aquí la televisió analògica i la xarxa digital no competeixen, sinó que es complementen.

Web Neokinok (2005, arxivat)
https://web.archive.org/web/20090224152202/http://neokinok.tv/index.php?page=Col%C2%B7lectiu+Neokinok.tv

 

6.2. Arquitectures híbrides: RF + web

Una de les innovacions més importants de Neokinok és la seva arquitectura híbrida. Una emissió pot començar com a senyal RF en una ciutat i acabar sent vista a través d’Internet en un altre continent. Això crea una televisió glocal, on el local i el global s’entrellacen.

A Medialab Madrid i en altres nodes de Telenoika, Neokinok integrava sistemes d’edició automàtica, magnetoscopis VHS, emissores RF i servidors web en una mateixa infraestructura. Aquesta arquitectura anticipa el model contemporani de plataformes de streaming, però amb una diferència fonamental: aquí la infraestructura és visible, controlable i col·lectiva.

6.3. Programari lliure i sobirania digital

Tant Telenoika com Neokinok adopten el programari lliure no només com una opció tècnica, sinó com una posició política. Utilitzar eines obertes significa poder entendre com funcionen, modificar-les i redistribuir-les. En un moment en què el vídeo digital comença a ser dominat per formats propietaris i plataformes tancades, aquesta decisió és profundament subversiva.

Els sistemes de streaming, les plataformes web i les eines d’edició de Neokinok formen part d’una ecologia de coneixement compartit, on la tecnologia no és un producte, sinó un procés col·lectiu. Aquesta ecologia connecta amb la cultura hacker i amb el moviment de free software impulsat per figures com Richard Stallman.

6.4. Contra la plataformització de la cultura

Mirat des del present, el projecte Neokinok sembla una genealogia alternativa de la cultura del vídeo en línia. Allà on YouTube i TikTok converteixen les imatges en dades per ser monetitzades, Neokinok proposa una economia basada en el compartir, la col·laboració i l’experimentació.

Les seves plataformes no capturen dades, no venen publicitat i no utilitzen algoritmes per maximitzar el temps de visualització. En lloc d’això, creen un espai on la comunitat pot experimentar amb formes de televisió que no estan sotmeses a la lògica del mercat.

6.5. Xarxa, comunitat i aprenentatge col·lectiu

Les plataformes digitals de Neokinok no són només canals de distribució, sinó espais d’aprenentatge. Usuaris, artistes i tècnics comparteixen vídeos, documentació i coneixement. Aquest model anticipa moltes de les pràctiques actuals de comunitats en línia, però sense l’extractivisme de dades que caracteritza les plataformes comercials.

En l’ecosistema Telenoika, Internet no és un lloc on consumir, sinó un lloc on fer: construir, provar, fallar i tornar a provar.

TVLATA i la televisió com a mediació comunitària

7.1. De l’art als territoris socials

Quan Neokinok i Telenoika desenvolupen TVLATA a la favela de Salvador de Bahia l’any 2007, el projecte fa un desplaçament fonamental. La televisió experimental deixa de ser només una pràctica artística i esdevé una infraestructura social. En lloc de portar continguts des d’Europa, el projecte porta tecnologia, coneixement i metodologies perquè la comunitat local pugui construir i governar la seva pròpia televisió.

Això suposa un canvi profund respecte a moltes pràctiques d’art comunitari, que sovint es limiten a produir representacions de les comunitats. A TVLATA, la comunitat no és representada: és productora d’infraestructura mediàtica. Aquest gest situa Neokinok dins de la tradició de la comunicació comunitària i del media participatiu, però amb una dimensió tecnopolítica molt més profunda, perquè inclou el control dels mitjans tècnics de producció i difusió.

Mangoro-dja TV Communautaire, 2006
https://www.dailymotion.com/video/xgeby

 

7.2. Transferència de tecnologia i sobirania mediàtica

TVLATA no consisteix només a ensenyar a fer vídeos, sinó a transferir capacitat tecnològica. Càmeres, emissores RF, sistemes d’edició i plataformes de distribució són adaptats al context local. Aquesta transferència no és una simple ajuda tècnica: és una forma de sobirania mediàtica.

En un entorn on la representació de les faveles està dominada per mitjans corporatius i estatals, tenir una televisió pròpia permet a la comunitat construir la seva pròpia narrativa, mostrar la seva quotidianitat i intervenir en l’espai públic des d’una posició de força tecnològica.

7.3. TVLATA i el model Telenoika–Neokinok

TVLATA és una prova que el model desenvolupat per Telenoika i Neokinok és transferible. No depèn de museus, ni d’institucions culturals europees, sinó que pot adaptar-se a contextos socials molt diferents. El que es transfereix no és un format tancat, sinó una metodologia: bricolatge tecnològic, cultura oberta, participació i control col·lectiu de la infraestructura.

Aquest model connecta amb pràctiques de tecnologia apropiada, amb l’educació popular de Paulo Freire i amb projectes contemporanis de tecnologies comunitàries, però amb una forta dimensió audiovisual.

7.4. Televisió comunitària com a pràctica crítica

TVLATA no és només una televisió local: és una crítica en acció al sistema global de mitjans. Demostra que la televisió no necessita grans capitals ni corporacions per existir. Necessita accés a tecnologia, coneixement compartit i voluntat col·lectiva.

Aquest tipus de televisió comunitària s’oposa tant a la televisió comercial com a la televisió estatal, proposant una tercera via basada en l’autogestió i la col·laboració.

Arqueologia viva i patrimoni operatiu

8.1. De la conservació a la reactivació

En el camp de la conservació de mitjans, la majoria d’institucions entenen el patrimoni tecnològic com una col·lecció d’objectes que cal preservar en vitrines o magatzems. Telenoika, a través de Neokinok.TV, proposa una altra lògica: la del patrimoni operatiu. Una tecnologia només existeix plenament quan funciona. Una cinta VHS no és només un objecte, sinó un dispositiu de lectura, un magnetoscopi, un senyal i una pantalla.

Per això, la reconstrucció contemporània Neokinok ExperiMental TV, dirigida per Daniel Miracle, no es limita a mostrar aparells antics, sinó que reconstrueix sistemes complets: RF analògica, senyals modulades, edició automàtica, magnetoscopis VHS i plataformes de difusió. El projecte torna a emetre, fent que el passat tecnològic torni a circular en el present.

Preparant unitat mòbil Neokinok, Montemor 2005
https://www.dailymotion.com/video/xfnfj

8.2. Arqueologia dels mitjans com a pràctica experimental

Aquesta manera de treballar s’alinea amb la visió de l’arqueologia dels mitjans proposada per Siegfried Zielinski: no es tracta d’estudiar tecnologies mortes, sinó de reobrir els camins que no van triomfar en el mercat però que encara poden generar futurs alternatius. Quan Neokinok reactiva RF analògica o edició multicanal, no està recreant el passat, sinó explorant què podria haver estat una televisió no governada pel capital ni per l’Estat.

En aquest sentit, Neokinok és un laboratori arqueològic actiu, on les tecnologies del passat són eines per pensar el present i el futur.

8.3. Restaurar per emetre

La restauració en Neokinok no és un procés de neteja o estabilització, sinó de reactivació funcional. Fer funcionar una emissora RF, sincronitzar magnetoscopis o fer dialogar VHS amb streaming contemporani implica un coneixement profund de les tecnologies i de les seves limitacions. Aquest treball artesanal connecta amb la cultura del repair, el do it yourself i el critical engineering.

A través de Telenoika, aquest coneixement no queda tancat en un arxiu, sinó que es comparteix en tallers i laboratoris, generant una comunitat capaç de mantenir viva la infraestructura.

8.4. Patrimoni contra l’obsolescència

En una cultura dominada per l’obsolescència programada, Neokinok proposa una altra relació amb la tecnologia. En lloc de descartar sistemes antics, els reutilitza, els reconfigura i els posa a treballar. Això té una dimensió ecològica, però sobretot una dimensió política: rebutja la dependència de plataformes i dispositius propietaris.

Neokinok mostra que el futur dels mitjans no ha de passar necessàriament per la renovació constant de dispositius, sinó per la reapropiació crítica del que ja existeix.

Campus Telenoika 2025: el passat com a prototip del futur

9.1. El Campus com a infraestructura de recerca

El Campus Telenoika 2025, simbiogènisi de recerca i creació serveix com una reactivació metodològica de l’experiència de Telenoika i de Neokinok. En lloc de conservar el projecte com un arxiu històric, el Campus el converteix en una plataforma de recerca-creació, on tecnologies, metodologies i continguts són reconstruïts i reinterpretats en contextos contemporanis.

A través de laboratoris, tallers i emissions, dintre del context del Campus utilitza la infraestructura Neokinok —RF analògica, VHS, edició automàtica, plataformes web— per estudiar problemes actuals com el control algorítmic, la plataformització de la cultura i la pèrdua de sobirania tecnològica.

9.2. Reactivar per comprendre

Treballar amb tecnologies de finals del segle XX permet entendre millor les infraestructures del segle XXI. Quan al Campus Telenoika es fa funcionar una emissora RF o un sistema de VHS, es fa visible allò que avui les plataformes amaguen: la materialitat del flux audiovisual.

Aquesta pràctica connecta amb una pedagogia crítica de la tecnologia, on el passat no és una nostàlgia, sinó una eina per desnaturalitzar el present.

NEOKINOK EACC 2002 (revisitat)
https://www.dailymotion.com/video/xgee1

9.3. Educació, experimentació i producció col·lectiva

El Campus Telenoika integra Neokinok en un ecosistema educatiu on estudiants, artistes i tècnics treballen junts en la reconstrucció i reinterpretació del projecte. Aquesta pràctica no separa teoria i pràctica: comprendre una plataforma vol dir construir-la.

Aquesta metodologia connecta amb l’educació experimental, el learning by doing i les pràctiques de research-creation.

9.4. El passat com a futur possible

En reactivar Neokinok, el Campus no mira enrere, sinó endavant. Les tecnologies obsoletes es converteixen en prototips crítics que permeten imaginar altres formes de televisió, altres economies de la imatge i altres relacions entre tecnologia i societat.

Neokinok esdevé així una eina per pensar el futur dels mitjans des d’una genealogia alternativa a la de Silicon Valley.

Conclusió: Neokinok–Telenoika com a genealogia alternativa dels mitjans

Neokinok.TV, dins l’ecosistema de Telenoika, pot ser entès com un projecte de genealogia alternativa de la cultura mediàtica contemporània. En un moment en què la televisió estava dominada per grans conglomerats i l’Internet audiovisual encara no havia estat capturat per plataformes, Neokinok va desenvolupar una infraestructura híbrida que combinava RF analògica, vídeo magnètic, edició automàtica i xarxes digitals. Aquesta infraestructura no buscava competir amb la televisió comercial, sinó demostrar que el seu funcionament no era natural ni inevitable.

El projecte mostra que la televisió no és un mitjà neutre, sinó un sistema de poder material. Càmeres, emissores, formats, algoritmes i protocols decideixen qui pot parlar, qui pot veure i quines narratives circulen. En fer visibles aquestes infraestructures, Neokinok converteix la televisió en un camp de debat polític. Aquesta és la seva aportació fonamental: no proposa només nous continguts, sinó una nova manera d’entendre i construir els mitjans.

La col·laboració amb Telenoika és el que fa possible aquesta profunditat. Telenoika no és un simple marc institucional, sinó una infraestructura de producció de sobirania tecnològica. A través de tallers, laboratoris, plataformes obertes i projectes com el Campus Telenoika 2025, el coneixement tècnic no queda concentrat en experts, sinó que es distribueix entre comunitats. Aquesta redistribució és una forma de democràcia tecnològica.

Projectes com TVLATA a Salvador de Bahia demostren que aquest model no és només artístic, sinó socialment operatiu. La televisió comunitària no és una representació de les comunitats, sinó una eina perquè aquestes puguin produir i governar la seva pròpia imatge pública. En un món on les plataformes globals decideixen què és visible, aquesta capacitat és radical.

La reconstrucció contemporània de Neokinok ExperiMental TV i la seva integració al Campus Telenoika 2025 converteixen el projecte en un cas exemplar d’arqueologia viva dels mitjans. Les tecnologies del passat no són conservades com a relíquies, sinó reactivades com a eines per pensar el present. En un moment dominat per algoritmes opaques, plataformes extractives i infraestructures invisibles, tornar a treballar amb RF, VHS i edició automàtica permet recuperar una relació material, comprensible i col·lectiva amb la tecnologia.

Neokinok i Telenoika no ofereixen una solució tècnica als problemes dels mitjans contemporanis, sinó una altra història possible. Una història on la televisió podria haver estat —i encara pot ser— una infraestructura oberta, comunitària i crítica. En aquest sentit, el projecte no pertany només al passat, sinó que funciona com un prototip del futur: una invitació a imaginar i construir altres formes de comunicar, veure i existir junts en un món mediatitzat.